Avui, Els Raspalls i TheGrandma hanparlat de codis i han treballat la cerca de dades mitjançant cercadors.
La recerca de dades és una eina indispensable en qualsevol tasca a realitzar. Cercar fonts de confiança sempre és la millor opció. Si aquestes fonts no les coneixem, haurem de validar-les tot comprovant amb d'altres si la informació que contenen és veraç o no.
No podem quedar-nos amb la primera informació que trobem o amb una única idea, sinó que cal sempre buscar la mateixa informació des de diferents fonts i diferents punts de vista històrics i socials.
Els Raspalls i The Grandma han parlat sobre com llengües com la navajo i el euskera van servir per codificar missatges durant la Segona Guerra Mundial.
El silbo gomero (una llengua Patrimoni Immaterial de la Humanitat), el barallete (el llenguatge dels esmoladors gallecs) i els indians (catalans i mallorquins que van emigrar a Amèrica), també han estat comentats en un dia molt especial per a tota la família Raspall.
Finalment, Els Raspalls han maquetat diverses activitats utilitzant les diferents eines en línies de les quals en disposaven.
Benvingudes de nou, Raspalls! Us hem trobat a faltar... i molta força M. Raspall, t'esperem ben aviat.
En la comunicació, un codi és unanorma per a convertir un fragmentd'informació (per exemple una lletra, paraula o frase) a una altra forma derepresentació, no necessàriament del mateix tipus.
El procés de codificació, permet convertir la informació origen en unes dades codificades, que s'emmagatzemen o s'envien a un receptor. El procés invers és el de descodificació, on es converteix aquests codis en informació interpretable per al destinatari.
Un còdec (de codificació/descodificació) és la implementació d'aquesta norma o algorisme per a codificar i descodificar, i pot incloure a més la compressió de les dades.
Un codi a més pot incloure mecanismes per a ocultar la informació que conté, de manera que només els destinataris que sàpiguen com descodificar-lo, seran capaces de reconstruir la informació original. Per exemple usant eines de criptografia.
-El codi Morse. Permet codificar un text en una colla de pulsacions curtes i llargues, pensades inicialment per a ser enviades a través del telègraf, on el receptor les descodifica en el text original.
-La televisió. On un senyal visual es codifica en una sèrie de senyals analògics o digitals que es poden emmagatzemar, transmetre i posteriorment descodificar per a ser vistos en una televisió.
-El format MP3. On un senyal d'àudio es pot codificar i comprimir per emmagatzemar i reproduir posteriorment.
-Les llengües. Permeten una persona pugui expressar-se i la resta de les persones que entenen aquella llengua, són capaces de descodificar els seus sons/gestos en informació.
-Els alfabets. Permeten plasmar per escrit l'expressió oral o gestual d'una llengua.
Un motor de cerca o de recerca o bé cercador és un programa informàtic dissenyat per ajudar a trobar informació emmagatzemada en un sistema informàtic com ara una xarxa, Internet, un servidor o un ordinador personal.
L'objectiu principal és el de trobar altres programes informàtics, pàgines web i documents, entre d'altres.
A partir d'una determinada paraula o paraules o una determinada frase,l'usuari demana un contingut sota un criteri determinat, i llavors recupera una llista de referències que compleixen aquest criteri.
El procés es realitza a través de les metadades, elements que permeten recuperar informació als motors de cerca. Els índexs que utilitzen els cercadors sempre estan actualitzats a través d'un robot web per generar rapidesa i eficàcia en la recerca. Els directoris, en canvi, són gestionats per editors humans.
Tipus de cercadors
-Índexs o directoris. Són repertoris de pàgines web ordenats per temàtiques. El seu ús és simple i senzill, només cal anar clicant sobre les categories i subcategories. L'ordre l'estableix una persona, no una màquina, és a dir, el criteri acostuma a ser subjectiu.
-Motors de cerca. Són cercadors que, a través d'un robot anomenat aranya, rastregen Internet recol·lectant pàgines web i introduint-les a la base de dades automàticament. La característica principal és que aquesta cerca es du a terme a partir d'una paraula clau. Els principals motors de cerca són Google, Yahoo! i Bing, entre d'altres.
-Multicercadors o metacercadors. Busquen pàgines web en diferents cercadors, i combinen els resultats que obtenen. Els multicercadors no disposen de bases de dades pròpies. Dos exemples de multicercadors són Metasearch i MetaCrawler.
-FFA (Free For All). Aquests cercadors són gratuïts i permeten que l'usuari pugui inscriure-hi la seva pàgina web durant un temps limitat. No és permanent.
Un metacercador és un sistema que localitza informació en els motors de cerca més usats, no té base de dades pròpia pel que fa servir les d'altres cercadors i mostra una combinació de les millors pàgines que ha cada un.
Un cercador normal recopila la informació de les pàgines mitjançant la seva indexació, com Google o bé manté un ampli directori temàtic, com Yahoo. La definició simplista seria que un metacercador és un cercador en cercadors.
Cuba maragda verda, barca ben ancorada saps que la teva gent et fa més jove encara guardes tanta bellesa sento tanta enyorança, si marxo lluny de tu.
Tota l'Havana vella canta la seva història una ciutat ferida, on sembla que tot és vida. Mai no han pogut rendir-la. I ella et dirà que té la casa oberta per tu.
A l'Havana vora mar hi tenc sa meva alegria un jove que em fa cantar moltes cançons nit i dia.
Avui, TheGrandmaha conegut l'Alfredo, l'Ana,l'Ángeles,l'Eduardo i la Isabel, quatre nous companys a Gavà amb qui compartirà uns dies de formació en Comunicació i TIC.
Aquest primer dia han parlat de la importància del llenguatgeen la nostra societat, així com de la importància de la transmissió oral i del llegat cultural.
El
llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments osentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi
determinat de signes interpretable per a l'entitat emissora i la
receptora. Per això, el llenguatge té un aspecteindividual i un aspecte social.
Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït
convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb
finalitat de comunicar-se entre ells.
Per tant, el llenguatge és la capacitat de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix o escultura. Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica, s'utilitzen també llenguatges formals pràctics,com els visuals que inclouen mapes, grafs o gràfiques, científics itecnològics com el matemàtic, la lògica o algun llenguatge de programació.
Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica. Per
a construir missatges amb el llenguatge s'utilitzen els signes, unitats
extretes del codi comú entre l'emissor i el receptor.
Un signe consta d'una part material (significant), perceptible pels sentits, i d'una part conceptual,
que és la idea que vol representar (significat). Amb el significat,
s'apunta cap a una part de la realitat (referent). El senyal de "Prohibit aparcar",
per exemple, és un signe, perquè el percebem amb la vista i representa
la idea mental que no podem deixar el vehicle estacionat en aquest lloc.
També són signes el so i l'escriptura de les paraules, l'expressió o
comportament d'una persona, els logotips o l'olor del menjar.
La semiologia és la ciència que estudia els signes que utilitza l'ésser humà en la societat: a part dels ja mencionats abans, són destacables els costums, els ritus simbòlics i la moda, entre d'altres. El lingüista Ferdinand de Saussure,
que va ser qui va crear i definir el terme semiologia, considera que la
lingüística és part de la semiologia, que estudia el signe. El signe
és, segons ell, la base del llenguatge.
El científic nord-americà Charles Sanders Peirce va classificar tres classes de signes: els indicis, les icones i els símbols, segons la relació de l'element representatiu (signe) i l'element representat (concepte).
Indicis.
S'anomenen indicis aquells signes que tenen una relació de causalitat o
proximitat amb la realitat que representen. Solen produir-se de manera
espontània. En són exemples el rastre d'un animal, el fum i l'olor del
foc, el representant d'una persona o els símptomes de les malalties.
Icones.
Les icones són signes que tenen una relació de semblança (molta o poca)
amb l'objecte que representen. En són exemples els dibuixos, les
fotografies, els mapes, els logotips o les onomatopeies, ja que
s'assemblen a la realitat representada.
Símbols:
no hi ha cap relació aparent entre el símbol i l'objecte que
representa. Només queden relacionats arbitràriament per conveni o costum
entre aquells que els utilitzen. En són exemples la majoria de les
paraules, les xifres i alguns senyals de tràfic.
Després de veure i treballar els elements indispensables en tota comunicació, TheGrandma ha exposat diferents exemples de comunicació que encara podem trobar avui en dia però que tenen orígens ancestrals com el XiuletGomerenc, un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera descendents dels guanches.
El xiulet gomerenc, anomenat silbo gomero en castellà, és un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera (Illes Canàries) per a comunicar-se a través de barrancs.
El xiulet prové dels primers habitants de l'illa, els guanxes, i parlat també a El Hierro, Tenerife i Gran Canària. Al segle xvi, després de la conquesta de les Illes Canàries, els últims guanxes van adaptar el xiulet al castellà -entre la llengua original, l'idioma guanxe, s'anava extingint.
Pel perill de desaparició del xiulet
a principi del segle XXI, bàsicament a causa de les millores de les
comunicacions i especialment per la desaparició d'activitats, com el
pasturatge, en les quals s'usava més, el Govern Ganari va regular-ne l'aprenentatge a l'escola, i va declarar el xiulet gomerencpatrimoni etnogràfic de Canàries el 1999.
El xiulet gomerenc va ser proclamat Obra Mestra del PatrimoniImmaterial i Oral de la Humanitatper la UNESCO al setembre de l'any 2009. Prèviament, Isidro Ortiz havia començat a impartir classes de xiulet en col·legis de l'illa.
Segons els estudis, el llenguatgexiulat
fa servir sis sons, dos d'aquests denominats vocals i els altres quatre
consonants, i es poden expressar més de 4.000 conceptes (paraules).
Segons altres investigacions, com ara les de Classe (1957) en producció o
de Meyer, Meunier, Dentel (2007) en percepció, els xiulaires i també
els no xiulaires identifiquen clarament les 4 vocals xiulades distintes
de l'espanyol /i/, /e/, /a/, /o/. Només /o/ i /u/ es confonen molt en xiulet gomerenc, perquè ja es confonen molt en la manera de parlar l'espanyol a La Gomera.
Com passa en altres formes xiulades de llenguatges tonals, el xiulet
funciona mantenint aproximadament l'articulació de la parla ordinària,
de manera que les variacions de timbre de la parla apareixen com a variacions de to (Busnel i Classe). Les vocals s'indiquen amb tons plans.
El 2005, va aparèixer un estudi realitzat per investigadors de la Universitat deLaLaguna en el qual es mostrava que els practicants de xiulet processenelllenguatge al seu cervell de la mateixa manera com un llenguatge parlat. Es van estudiar parlants de castellà, alguns dels quals parlaven
xiulet, i uns altres que no, i quan es va monitorar la seva activitat
cerebral amb tècniques de ressonància magnètica es va veure que els
subjectes que no parlaven xiulet el processaven com un xiulet mentre que els practicants de xiulet el processaven fent servir les mateixes àrees lingüístiques del cervell usades per a processarfrases en castellà.
sino que deriva de las tradiciones y necesidades de un
pueblo.
Gobierno de Canarias
Després de parlar sobre el Xiulet Gomerenc, The Grandma ha parlat sobre el llenguatge dels fars, un llenguatge anomenat Llum Característica.
El far
consisteix en una edificació en forma de torre amb un aparell lluminós a
la part més alta que emet senyals de llum, per mitjà d'un conjunt de
llums i lents en un interval de temps determinat. Serveixen com a ajuda a
la navegació marítima i per avisar de perills en la costa o entrades de
ports. Qui s'encarrega d'aquest edifici és un faroner o una persona
farera.
L'origen de la paraula far es deu a la construcció en l'illa de Pharos enfront de la ciutat d'Alexandria a l'antic Egipte d'una torre d'uns 134 metres d'alçada amb un foc al damunt per guiar les naus.
La
concentració eficient de la llum des d'una font omnidireccional com la
del tipus usada en els fars requereix unes lents d'un diàmetre molt
gran. Això comportava unes lents molt gruixudes i pesants fins a
l'aparició de les lents fresnel, el disseny de les quals va permetre la
construcció de grans lents i d'un punt focal més curt sense el pes i el volum de les anteriors.
Per conservar l'energia la llum és concentrada de dues maneres.
Verticalment, la llum és concentrada en un feix horitzontal.
Horitzontalment, la llum és concentrada en una o dues direccions, però la rotació de la làmpada fa que es vegi en tot l'horitzó.
A l'entrada dels ports, construïts pels romans solia haver altes torres que servien de far a imitació del cèlebre d'Alexandria erigit per Ptolemeu II
i el qual recordant les pires d'apoteosi, estava format per piràmides
truncades posades en disminució una sobre unes altres. De vegades, també
s'empraven com fars figures colossals. Tal era el Colós de Rodes.
Durant
l'Edat Mitjana, els fars no van ser objecte de cap perfeccionament
excepte en el seu decorat que de vegades va ser molt notable. En el
segle XVII no eren encara els fars més que fogueres de fusta de carbó
que cremaven o bé bells llums tancades dins de llanternes de vidre fins
que en 1782 l'enginyer Teulère va reemplaçar tan imperfectes mitjans per llums de reflectors parabòlics.
Al segle XIX, la il·luminació dels fars va fer un pas immens amb la invenció per part de Fresnel
dels lents de graons, composts per un vidre central de forma ordinària
envoltat per una sèrie d'anells de poc gruix el perfil del qual és de
tal manera que tots tenen el mateix focus principal.
Al mateix temps va inventar Fresnel amb Arago les llums de tortes concèntriques que produeixen una intensa llum equivalent a molts llums Presó.
A èpoques anteriors, els fars tenien un guardador de fars
que acostumava a viure en el mateix far, i que havia d'ocupar-se del
manteniment i de la neteja del far, sobretot de les instal·lacions
lumíniques. Actualment, els fars que segueixen en ús són operats
majoritàriament de forma automàtica, i vigilats a distància.
Els fars són codificats nacional i internacionalment amb un número als llibres de fars,
als quals es descriuen el seu nom, la seva situació i posició en
latitud i longitud, l'alçada del focus lluminós sobre el nivell del mar,
la seva forma i color, el tipus de llum: color, agrupacions, intensitat
i duració en el temps de les llampades; i la longitud nominal de la
llampada.
Un esmolet, conegut també com a esmolaire o (incorrectament i acastellanat) afilador/esmolador,
és una persona que esmola o repassa ganivets i tisores domèstiques,
eines del camp i eines de fusters amb una petita mola giratòria.
L'ofici d'esmolet era un ofici ambulant i molt antic. La patrona dels esmolets era Santa Caterina d'Alexandria. Els esmolets portaven una pedra d'esmolar
en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta
i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines.
Originalment el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a
l'esquena i anaven a peu. Si l'esmolet s'ho podia permetre portava les eines damunt d'un ruc.
L'esmolet
anava de poble en poble, se situava a la plaça o a les cantonades dels
carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes
que duia. De vegades també anava cridant.
Tots
els habitants de la població reconeixien el soroll singular i sortien a
portar-li els ganivets, les navalles o altres estris tallants per
fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. La musiqueta de l'esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part de l'atmosfera del món rural i dels pobles i petites ciutats d'abans.
A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.
A finals del segle XX aquesta professió va desaparèixer quasi totalment d'Europa occidental.
Als ganivets actuals d'inox no cal esmolar-los tan sovint i llur preu relativament baix no justifica ja el preu pagat a l'esmolet per repassar-los. Encara romanen peròalguns afiladors a altres països com a l'Índia.
Avui dia és rar escoltar el chiflo, petita flauta fet de canyes, i el seu consecutiu crit tradicional de Esmoleeeeeeeeet!,
però quan aquest moment màgic succeeix, la nostàlgia s'apodera de la
ment dels gallecs que han contemplat aquesta combinació de professió i
manera de vida com un element més de la tradició.
I és que Galícia va ser bressol d'esmolets, més concretament el municipi de Nogueira de Ramuín, d'on, diuen, van partir els primers amb les seves tarazanas.
Es tractava de rodes enormes, gairebé com les d'una carreta, que anaven
protegides per una carcassa de fusta i una gran corretja, i que el esmolet anava empenyent mentre feia camí.
Abans
que aparegués aquest característic artefacte, els esmoladors portaven
els seus estris de treball a l'esquena o carregats en un animal. Però al
voltant de l'any 1860 un esmolet anglès va deixar la seva roda a arreglar a Liñares, a Nogueira de Ramuín.
Va
ser llavors quan va sorgir la idea de millorar la roda que portava
aquell home, així que van decidir fer una maqueta i millorar-la,
aconseguint que es pogués portar sobre la pròpia roda i ja no hagués de
carregar amb ella. La fusta de noguera, més lleugera però també més
resistent davant les inclemències de el temps, va ser el material
escollit per la tarazana.
A partir d'aquí la professió es va anar estenent. Els esmolets ourensans van viatjar per Galícia i van creuar fronteres per guanyar-se la vida. Van pujar les seves tarazanas als vaixells que creuaven el toll cap a les Amèriques i allà van diversificar la seva feina: ja no només esmolaven
ganivets, van començar també a arreglar paraigües, olles, tot per tal
de fer créixer les seves fonts d'ingressos per a llaurar-se un futur
millor i poder tornar a Galícia.
Amb
vocació de vagabunds solitaris van ser creadors d'un llenguatge mai
compartit amb la resta dels mortals. I és que ells tenien un idioma
propi: el barallete.
Era
tal la riquesa lèxica d'aquesta forma de comunicació que podien
mantenir llargues converses entre ells sense que ningú els entengués. Diuen que aquest va ser el principal motiu pel qual va sorgir aquest llenguatge tan especial.
Un llenguatge que va arribar als 5 continents i que va suposar molt més que una manera de comunicar-se, es va convertir també en una manera de no perdre les arrels culturals.
A dia d'avui moltes paraules del barallete se segueixen usant entre la gent dels llogarets, encara que ja nexe vegis fustigadors animin maquinant per la callumeira i arromanando barallete. No has entès res? Doncs aquest és un exemple de el tipus de frases que usaven entre ells: no vegis esmolets aquí caminant pel carrer i parlant barallete.
Si vols saber més sobre aquesta professió, que va ser suport de moltes famílies i una important font d'ingressos a la zona de Nogueira de Ramuín, i el seu idioma propi, només has d'acostar fins a la seva capital, Luintra, on encara et podràs trobar amb habitants que coneixen el barallete, i on sobreviu, a més, l'últim taller artesà de rodes d'esmolar de la Península Ibèrica.
Saudade para os teus ollos… Para os teus pasos, saudade… A vida é un longo camiño para os teus días errantes i-onde o teu corazón soña xira a roda, noite avante…
Avui, els Ecomeals i TheGrandmahan parlat de la importància del llenguatgeen la nostra societat, així com de la importància.
El
llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments osentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi
determinat de signes interpretable per a l'entitat emissora i la
receptora. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social.
Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït
convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb
finalitat de comunicar-se entre ells.
Per tant, el llenguatge és la capacitat de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix o escultura. Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica, s'utilitzen també llenguatges formals pràctics,com els visuals que inclouen mapes, grafs o gràfiques, científics itecnològics com el matemàtic, la lògica o algun llenguatge de programació.
Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica. Per
a construir missatges amb el llenguatge s'utilitzen els signes, unitats
extretes del codi comú entre l'emissor i el receptor.
Un signe consta d'una part material (significant), perceptible pels sentits, i d'una part conceptual,
que és la idea que vol representar (significat). Amb el significat,
s'apunta cap a una part de la realitat (referent). El senyal de "Prohibit aparcar",
per exemple, és un signe, perquè el percebem amb la vista i representa
la idea mental que no podem deixar el vehicle estacionat en aquest lloc.
També són signes el so i l'escriptura de les paraules, l'expressió o
comportament d'una persona, els logotips o l'olor del menjar.
La semiologia és la ciència que estudia els signes que utilitza l'ésser humà en la societat: a part dels ja mencionats abans, són destacables els costums, els ritus simbòlics i la moda, entre d'altres. El lingüista Ferdinand de Saussure,
que va ser qui va crear i definir el terme semiologia, considera que la
lingüística és part de la semiologia, que estudia el signe. El signe
és, segons ell, la base del llenguatge.
El científic nord-americà Charles Sanders Peirce va classificar tres classes de signes: els indicis, les icones i els símbols, segons la relació de l'element representatiu (signe) i l'element representat (concepte).
Indicis.
S'anomenen indicis aquells signes que tenen una relació de causalitat o
proximitat amb la realitat que representen. Solen produir-se de manera
espontània. En són exemples el rastre d'un animal, el fum i l'olor del
foc, el representant d'una persona o els símptomes de les malalties.
Icones.
Les icones són signes que tenen una relació de semblança (molta o poca)
amb l'objecte que representen. En són exemples els dibuixos, les
fotografies, els mapes, els logotips o les onomatopeies, ja que
s'assemblen a la realitat representada.
Símbols:
no hi ha cap relació aparent entre el símbol i l'objecte que
representa. Només queden relacionats arbitràriament per conveni o costum
entre aquells que els utilitzen. En són exemples la majoria de les
paraules, les xifres i alguns senyals de tràfic.
Després de veure i treballar els elements indispensables en tota comunicació, The Grandma ha exposat diferents exemples de comunicació que encara podem trobar avui en dia però que tenen orígens ancestrals com el XiuletGomerenc, un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera descendents dels guanches.
El xiulet gomerenc, anomenat silbo gomero en castellà, és un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera (Illes Canàries) per a comunicar-se a través de barrancs.
El xiulet prové dels primers habitants de l'illa, els guanxes, i parlat també a El Hierro, Tenerife i Gran Canària. Al segle xvi, després de la conquesta de les Illes Canàries, els últims guanxes van adaptar el xiulet al castellà -entre la llengua original, l'idioma guanxe, s'anava extingint.
Pel perill de desaparició del xiulet
a principi del segle XXI, bàsicament a causa de les millores de les
comunicacions i especialment per la desaparició d'activitats, com el
pasturatge, en les quals s'usava més, el Govern Ganari va regular-ne l'aprenentatge a l'escola, i va declarar el xiulet gomerencpatrimoni etnogràfic de Canàries el 1999.
El xiulet gomerenc va ser proclamat Obra Mestra del PatrimoniImmaterial i Oral de la Humanitatper la UNESCO al setembre de l'any 2009. Prèviament, Isidro Ortiz havia començat a impartir classes de xiulet en col·legis de l'illa.
Segons els estudis, el llenguatgexiulat
fa servir sis sons, dos d'aquests denominats vocals i els altres quatre
consonants, i es poden expressar més de 4.000 conceptes (paraules).
Segons altres investigacions, com ara les de Classe (1957) en producció o
de Meyer, Meunier, Dentel (2007) en percepció, els xiulaires i també
els no xiulaires identifiquen clarament les 4 vocals xiulades distintes
de l'espanyol /i/, /e/, /a/, /o/. Només /o/ i /u/ es confonen molt en xiulet gomerenc, perquè ja es confonen molt en la manera de parlar l'espanyol a La Gomera.
Com passa en altres formes xiulades de llenguatges tonals, el xiulet
funciona mantenint aproximadament l'articulació de la parla ordinària,
de manera que les variacions de timbre de la parla apareixen com a variacions de to (Busnel i Classe). Les vocals s'indiquen amb tons plans.
El 2005, va aparèixer un estudi realitzat per investigadors de la Universitat deLaLaguna en el qual es mostrava que els practicants de xiulet processenelllenguatge al seu cervell de la mateixa manera com un llenguatge parlat. Es van estudiar parlants de castellà, alguns dels quals parlaven
xiulet, i uns altres que no, i quan es va monitorar la seva activitat
cerebral amb tècniques de ressonància magnètica es va veure que els
subjectes que no parlaven xiulet el processaven com un xiulet mentre que els practicants de xiulet el processaven fent servir les mateixes àrees lingüístiques del cervell usades per a processarfrases en castellà.
sino que deriva de las tradiciones y necesidades de un
pueblo.
Gobierno de Canarias
Després de parlar sobre el Xiulet Gomerenc, The Grandma ha parlat sobre el llenguatge dels fars, un llenguatge anomenat Llum Característica.
El far
consisteix en una edificació en forma de torre amb un aparell lluminós a
la part més alta que emet senyals de llum, per mitjà d'un conjunt de
llums i lents en un interval de temps determinat. Serveixen com a ajuda a
la navegació marítima i per avisar de perills en la costa o entrades de
ports. Qui s'encarrega d'aquest edifici és un faroner o una persona
farera.
L'origen de la paraula far es deu a la construcció en l'illa de Pharos enfront de la ciutat d'Alexandria a l'antic Egipte d'una torre d'uns 134 metres d'alçada amb un foc al damunt per guiar les naus.
La
concentració eficient de la llum des d'una font omnidireccional com la
del tipus usada en els fars requereix unes lents d'un diàmetre molt
gran. Això comportava unes lents molt gruixudes i pesants fins a
l'aparició de les lents fresnel, el disseny de les quals va permetre la
construcció de grans lents i d'un punt focal més curt sense el pes i el volum de les anteriors.
Per conservar l'energia la llum és concentrada de dues maneres.
Verticalment, la llum és concentrada en un feix horitzontal.
Horitzontalment, la llum és concentrada en una o dues direccions, però la rotació de la làmpada fa que es vegi en tot l'horitzó.
A l'entrada dels ports, construïts pels romans solia haver altes torres que servien de far a imitació del cèlebre d'Alexandria erigit per Ptolemeu II
i el qual recordant les pires d'apoteosi, estava format per piràmides
truncades posades en disminució una sobre unes altres. De vegades, també
s'empraven com fars figures colossals. Tal era el Colós de Rodes.
Durant
l'Edat Mitjana, els fars no van ser objecte de cap perfeccionament
excepte en el seu decorat que de vegades va ser molt notable. En el
segle XVII no eren encara els fars més que fogueres de fusta de carbó
que cremaven o bé bells llums tancades dins de llanternes de vidre fins
que en 1782 l'enginyer Teulère va reemplaçar tan imperfectes mitjans per llums de reflectors parabòlics.
Al segle XIX, la il·luminació dels fars va fer un pas immens amb la invenció per part de Fresnel
dels lents de graons, composts per un vidre central de forma ordinària
envoltat per una sèrie d'anells de poc gruix el perfil del qual és de
tal manera que tots tenen el mateix focus principal.
Al mateix temps va inventar Fresnel amb Arago les llums de tortes concèntriques que produeixen una intensa llum equivalent a molts llums Presó.
A èpoques anteriors, els fars tenien un guardador de fars
que acostumava a viure en el mateix far, i que havia d'ocupar-se del
manteniment i de la neteja del far, sobretot de les instal·lacions
lumíniques. Actualment, els fars que segueixen en ús són operats
majoritàriament de forma automàtica, i vigilats a distància.
Els fars són codificats nacional i internacionalment amb un número als llibres de fars,
als quals es descriuen el seu nom, la seva situació i posició en
latitud i longitud, l'alçada del focus lluminós sobre el nivell del mar,
la seva forma i color, el tipus de llum: color, agrupacions, intensitat
i duració en el temps de les llampades; i la longitud nominal de la
llampada.
Un esmolet, conegut també com a esmolaire o (incorrectament i acastellanat) afilador/esmolador,
és una persona que esmola o repassa ganivets i tisores domèstiques,
eines del camp i eines de fusters amb una petita mola giratòria.
L'ofici d'esmolet era un ofici ambulant i molt antic. La patrona dels esmolets era Santa Caterina d'Alexandria. Els esmolets portaven una pedra d'esmolar
en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta
i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines.
Originalment el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a
l'esquena i anaven a peu. Si l'esmolet s'ho podia permetre portava les eines damunt d'un ruc.
L'esmolet
anava de poble en poble, se situava a la plaça o a les cantonades dels
carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes
que duia. De vegades també anava cridant.
Tots
els habitants de la població reconeixien el soroll singular i sortien a
portar-li els ganivets, les navalles o altres estris tallants per
fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. La musiqueta de l'esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part de l'atmosfera del món rural i dels pobles i petites ciutats d'abans.
A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.
A finals del segle XX aquesta professió va desaparèixer quasi totalment d'Europa occidental.
Als ganivets actuals d'inox no cal esmolar-los tan sovint i llur preu relativament baix no justifica ja el preu pagat a l'esmolet per repassar-los. Encara romanen peròalguns afiladors a altres països com a l'Índia.
Avui dia és rar escoltar el chiflo, petita flauta fet de canyes, i el seu consecutiu crit tradicional de Esmoleeeeeeeeet!,
però quan aquest moment màgic succeeix, la nostàlgia s'apodera de la
ment dels gallecs que han contemplat aquesta combinació de professió i
manera de vida com un element més de la tradició.
I és que Galícia va ser bressol d'esmolets, més concretament el municipi de Nogueira de Ramuín, d'on, diuen, van partir els primers amb les seves tarazanas.
Es tractava de rodes enormes, gairebé com les d'una carreta, que anaven
protegides per una carcassa de fusta i una gran corretja, i que el esmolet anava empenyent mentre feia camí.
Abans
que aparegués aquest característic artefacte, els esmoladors portaven
els seus estris de treball a l'esquena o carregats en un animal. Però al
voltant de l'any 1860 un esmolet anglès va deixar la seva roda a arreglar a Liñares, a Nogueira de Ramuín.
Va
ser llavors quan va sorgir la idea de millorar la roda que portava
aquell home, així que van decidir fer una maqueta i millorar-la,
aconseguint que es pogués portar sobre la pròpia roda i ja no hagués de
carregar amb ella. La fusta de noguera, més lleugera però també més
resistent davant les inclemències de el temps, va ser el material
escollit per la tarazana.
A partir d'aquí la professió es va anar estenent. Els esmolets ourensans van viatjar per Galícia i van creuar fronteres per guanyar-se la vida. Van pujar les seves tarazanas als vaixells que creuaven el toll cap a les Amèriques i allà van diversificar la seva feina: ja no només esmolaven
ganivets, van començar també a arreglar paraigües, olles, tot per tal
de fer créixer les seves fonts d'ingressos per a llaurar-se un futur
millor i poder tornar a Galícia.
Amb
vocació de vagabunds solitaris van ser creadors d'un llenguatge mai
compartit amb la resta dels mortals. I és que ells tenien un idioma
propi: el barallete.
Era
tal la riquesa lèxica d'aquesta forma de comunicació que podien
mantenir llargues converses entre ells sense que ningú els entengués. Diuen que aquest va ser el principal motiu pel qual va sorgir aquest llenguatge tan especial.
Un llenguatge que va arribar als 5 continents i que va suposar molt més que una manera de comunicar-se, es va convertir també en una manera de no perdre les arrels culturals.
A dia d'avui moltes paraules del barallete se segueixen usant entre la gent dels llogarets, encara que ja nexe vegis fustigadors animin maquinant per la callumeira i arromanando barallete. No has entès res? Doncs aquest és un exemple de el tipus de frases que usaven entre ells: no vegis esmolets aquí caminant pel carrer i parlant barallete.
Si vols saber més sobre aquesta professió, que va ser suport de moltes famílies i una important font d'ingressos a la zona de Nogueira de Ramuín, i el seu idioma propi, només has d'acostar fins a la seva capital, Luintra, on encara et podràs trobar amb habitants que coneixen el barallete, i on sobreviu, a més, l'últim taller artesà de rodes d'esmolar de la Península Ibèrica.
Saudade para os teus ollos… Para os teus pasos, saudade… A vida é un longo camiño para os teus días errantes i-onde o teu corazón soña xira a roda, noite avante…
Avui, The Grandma ha iniciat un nou curs d'HabilitatsComunicatives aGavà amb Els Tintorer, un excel·lent grup integrat per l'Alba,la Carmen, el Javi,la Lourdes, la Marta i la Paula.Sempre és fantàstic tornar a aquesta ciutat on podem trobar un dels jaciments neolítics més importants d'Europa, un indret que ens permet saber com vivíem i com ens comunicàvem en aquells temps.
El Neolític va ser una època en què els homes prehistòrics van descobrir moltes coses que els ajudaren a viure millor. Neolític significa nova edat de la pedra i correspon al moment on es produeix el canvi de caçadors recol∙lectors a agricultors i ramaders.
El Neolític començà fa aproximadament 10.000 anys, encara que no es desenvolupà simultàniament en tots els llocs. A Europa, podem dir, que comença fa aproximadament uns 7.000 anys. Sense el progrés i la resiliència d'aquells habitants, l'ésser humà no seria allò que avui som.
L'origen de la llengua és un objecte d'estudi de diferents disciplines, com la lingüística, l'antropologia, la psicologia, la geografia i la genètica humana. El problema de l'origen del llenguatge es refereix a l'adquisició de la capacitat lingüística en els homínids que derivà en l'evolució del llenguatge humà amb l'estructura i forma actual que presenten les diferents llengües naturals.
Els Tintorer i The Grandma han estat compartint opinions, punts de vista i experiències relacionades amb la comunicació. Han treballat la visualització de diferents vídeos que els han ajudat a quantificar i valorar la gran quantitat de maneres que l'ésser humà té per a poder comunicar-se i com les noves tecnologies ajuden en el desenvolupament social i grupal, però a la vegada, ens fan perdre més habilitats personals.
El Silbo Gomero, el Llenguatge dels Fars o el Barallete han estat alguns exemples de comunicació que han sobreviscut al llarg dels segles gràcies a l'interés,al valor cultural i a la resiliència dels seus usuaris que els han mantinguts vius i han lluitat per aquesta supervivència, conservació i propagació.
Finalment, The Grandma ha estat parlant sobre una de les comunitats més resilients que ens podem trobar arreu del món, el poble romaní, una comunitat amb una història apassionant i desconeguda de la qual ens som hereus i deutors, una comunitat que ha fet de la llengua oral l'eina necessària per a la seva supervivència com a poble i com a cultura.
La llengua oral o comunicació oral és la transmissió oral d'un idioma, sense suport de l'escriptura. Està relacionada amb la transmissió oral de la cultura, art, tecnologia i tradicions d'un grup social.
Totes les llengües naturals compten amb llengua oral i alguns a més es poden transcriure. Actualment, l'interès per l'aprenentatge i ensenyamentde la llengua oral va en augment.
La comunicació oral és aquella que s'estableix entre dues o més persones, té com a mitjà de transmissió l'aire i com a codi un idioma. Cada vegada que ens comuniquem fem ús d'un llenguatge (matemàtic, gràfic, de programació, màquina, gestual, formal, simbòlic, de colors i sons), per comunicar-nos en general utilitzem la llengua mitjançant l'ús de la veu, tot i que hi ha altres opcions, com la llengua de signes.
La comunicació verbal fa ús de la paraula, incloent a la comunicació oral i altres formes de comunicació, com per exemple l'escriptura.
Cada tècnica empleada amb la finalitat d'intercanviar idees té un camp d'aplicació molt variat, entre els quals figuren: el personal, social, professional, polític o científic, entre altres. Sigui el que sigui el moment, el lloc o la circumstància, comunicar-se és un procés inevitable de l'ésser humà.
La llengua oral acostuma a tenir les següents característiques:
-És més espontània i subjecta a variació personal.
-Assimila més ràpidament les innovacions (neologismes, modes, canvis en el sistema).
-Presenta més abundància de registres poc formals.
-Admet amb més facilitat incorreccions normatives.
-Es recolza en la comunicació no verbal per omplir llacunes informatives.
Mi abuela, Cristina Calderón, era la única que habla el yagán fluidamente y lleva los recuerdos aún vivos en su memoria. Pertenecía a una generación que aún sostenía los conocimientos ancestrales traspasados oralmente entre los yámana (como se autodenominan los yaganes), y que aún disfrutaba de las libertades de antaño, como por ejemplo, navegar libremente por los canales australes y establecerse en todo el territorio que en ese entonces le era comprendido.
