Avui, els Ecomeals i The Grandma han parlat de la importància del llenguatge en la nostra societat, així com de la importància.
El
llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o
sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi
determinat de signes interpretable per a l'entitat emissora i la
receptora. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social.
Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït
convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb
finalitat de comunicar-se entre ells.
Per tant, el llenguatge és la capacitat de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix o escultura.
Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica, s'utilitzen també llenguatges formals pràctics, com els visuals que inclouen mapes, grafs o gràfiques, científics i tecnològics com el matemàtic, la lògica o algun llenguatge de programació.
Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica. Per a construir missatges amb el llenguatge s'utilitzen els signes, unitats extretes del codi comú entre l'emissor i el receptor.
Un signe consta d'una part material (significant), perceptible pels sentits, i d'una part conceptual,
que és la idea que vol representar (significat). Amb el significat,
s'apunta cap a una part de la realitat (referent). El senyal de "Prohibit aparcar",
per exemple, és un signe, perquè el percebem amb la vista i representa
la idea mental que no podem deixar el vehicle estacionat en aquest lloc.
També són signes el so i l'escriptura de les paraules, l'expressió o
comportament d'una persona, els logotips o l'olor del menjar.
La semiologia és la ciència que estudia els signes que utilitza l'ésser humà en la societat: a part dels ja mencionats abans, són destacables els costums, els ritus simbòlics i la moda, entre d'altres.
El lingüista Ferdinand de Saussure, que va ser qui va crear i definir el terme semiologia, considera que la lingüística és part de la semiologia, que estudia el signe. El signe és, segons ell, la base del llenguatge.
El científic nord-americà Charles Sanders Peirce va classificar tres classes de signes: els indicis, les icones i els símbols, segons la relació de l'element representatiu (signe) i l'element representat (concepte).
Indicis. S'anomenen indicis aquells signes que tenen una relació de causalitat o proximitat amb la realitat que representen. Solen produir-se de manera espontània. En són exemples el rastre d'un animal, el fum i l'olor del foc, el representant d'una persona o els símptomes de les malalties.
Icones. Les icones són signes que tenen una relació de semblança (molta o poca) amb l'objecte que representen. En són exemples els dibuixos, les fotografies, els mapes, els logotips o les onomatopeies, ja que s'assemblen a la realitat representada.
Símbols: no hi ha cap relació aparent entre el símbol i l'objecte que representa. Només queden relacionats arbitràriament per conveni o costum entre aquells que els utilitzen. En són exemples la majoria de les paraules, les xifres i alguns senyals de tràfic.
Més informació: Vilaweb
Després de veure i treballar els elements indispensables en tota comunicació, The Grandma ha exposat diferents exemples de comunicació que encara podem trobar avui en dia però que tenen orígens ancestrals com el Xiulet Gomerenc, un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera descendents dels guanches.
El xiulet gomerenc, anomenat silbo gomero en castellà, és un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera (Illes Canàries) per a comunicar-se a través de barrancs.
El xiulet prové dels primers habitants de l'illa, els guanxes, i parlat també a El Hierro, Tenerife i Gran Canària. Al segle xvi, després de la conquesta de les Illes Canàries, els últims guanxes van adaptar el xiulet al castellà -entre la llengua original, l'idioma guanxe, s'anava extingint.
Pel perill de desaparició del xiulet
a principi del segle XXI, bàsicament a causa de les millores de les
comunicacions i especialment per la desaparició d'activitats, com el
pasturatge, en les quals s'usava més, el Govern Ganari va regular-ne l'aprenentatge a l'escola, i va declarar el xiulet gomerenc patrimoni etnogràfic de Canàries el 1999.
El xiulet gomerenc va ser proclamat Obra Mestra del Patrimoni Immaterial i Oral de la Humanitat per la UNESCO al setembre de l'any 2009. Prèviament, Isidro Ortiz havia començat a impartir classes de xiulet en col·legis de l'illa.
Segons els estudis, el llenguatge xiulat fa servir sis sons, dos d'aquests denominats vocals i els altres quatre consonants, i es poden expressar més de 4.000 conceptes (paraules). Segons altres investigacions, com ara les de Classe (1957) en producció o de Meyer, Meunier, Dentel (2007) en percepció, els xiulaires i també els no xiulaires identifiquen clarament les 4 vocals xiulades distintes de l'espanyol /i/, /e/, /a/, /o/.
Només /o/ i /u/ es confonen molt en xiulet gomerenc, perquè ja es confonen molt en la manera de parlar l'espanyol a La Gomera. Com passa en altres formes xiulades de llenguatges tonals, el xiulet funciona mantenint aproximadament l'articulació de la parla ordinària, de manera que les variacions de timbre de la parla apareixen com a variacions de to (Busnel i Classe). Les vocals s'indiquen amb tons plans.
El 2005, va aparèixer un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de La Laguna en el qual es mostrava que els practicants de xiulet processen el llenguatge al seu cervell de la mateixa manera com un llenguatge parlat.
Es van estudiar parlants de castellà, alguns dels quals parlaven xiulet, i uns altres que no, i quan es va monitorar la seva activitat cerebral amb tècniques de ressonància magnètica es va veure que els subjectes que no parlaven xiulet el processaven com un xiulet mentre que els practicants de xiulet el processaven fent servir les mateixes àrees lingüístiques del cervell usades per a processar frases en castellà.
Es van estudiar parlants de castellà, alguns dels quals parlaven xiulet, i uns altres que no, i quan es va monitorar la seva activitat cerebral amb tècniques de ressonància magnètica es va veure que els subjectes que no parlaven xiulet el processaven com un xiulet mentre que els practicants de xiulet el processaven fent servir les mateixes àrees lingüístiques del cervell usades per a processar frases en castellà.
Més informació: UNESCO
El Silbo Gomero es, asimismo,
una parte viva dentro de la actividad
social de la comunidad gomera y su uso nunca
ha sido impuesto por una
élite dominante,
sino que deriva de las tradiciones y necesidades de un
pueblo.
Gobierno de Canarias
Després de parlar sobre el Xiulet Gomerenc, The Grandma ha parlat sobre el llenguatge dels fars, un llenguatge anomenat Llum Característica.
El far
consisteix en una edificació en forma de torre amb un aparell lluminós a
la part més alta que emet senyals de llum, per mitjà d'un conjunt de
llums i lents en un interval de temps determinat. Serveixen com a ajuda a
la navegació marítima i per avisar de perills en la costa o entrades de
ports. Qui s'encarrega d'aquest edifici és un faroner o una persona
farera.
L'origen de la paraula far es deu a la construcció en l'illa de Pharos enfront de la ciutat d'Alexandria a l'antic Egipte d'una torre d'uns 134 metres d'alçada amb un foc al damunt per guiar les naus.
La
concentració eficient de la llum des d'una font omnidireccional com la
del tipus usada en els fars requereix unes lents d'un diàmetre molt
gran. Això comportava unes lents molt gruixudes i pesants fins a
l'aparició de les lents fresnel, el disseny de les quals va permetre la
construcció de grans lents i d'un punt focal més curt sense el pes i el volum de les anteriors.
Verticalment, la llum és concentrada en un feix horitzontal.
Horitzontalment, la llum és concentrada en una o dues direccions, però la rotació de la làmpada fa que es vegi en tot l'horitzó.
A l'entrada dels ports, construïts pels romans solia haver altes torres que servien de far a imitació del cèlebre d'Alexandria erigit per Ptolemeu II i el qual recordant les pires d'apoteosi, estava format per piràmides truncades posades en disminució una sobre unes altres. De vegades, també s'empraven com fars figures colossals. Tal era el Colós de Rodes.
Durant l'Edat Mitjana, els fars no van ser objecte de cap perfeccionament excepte en el seu decorat que de vegades va ser molt notable. En el segle XVII no eren encara els fars més que fogueres de fusta de carbó que cremaven o bé bells llums tancades dins de llanternes de vidre fins que en 1782 l'enginyer Teulère va reemplaçar tan imperfectes mitjans per llums de reflectors parabòlics.
Al segle XIX, la il·luminació dels fars va fer un pas immens amb la invenció per part de Fresnel dels lents de graons, composts per un vidre central de forma ordinària envoltat per una sèrie d'anells de poc gruix el perfil del qual és de tal manera que tots tenen el mateix focus principal.
Més informació: Luz Característica
Al mateix temps va inventar Fresnel amb Arago les llums de tortes concèntriques que produeixen una intensa llum equivalent a molts llums Presó.
A èpoques anteriors, els fars tenien un guardador de fars que acostumava a viure en el mateix far, i que havia d'ocupar-se del manteniment i de la neteja del far, sobretot de les instal·lacions lumíniques. Actualment, els fars que segueixen en ús són operats majoritàriament de forma automàtica, i vigilats a distància.
Els fars són codificats nacional i internacionalment amb un número als llibres de fars, als quals es descriuen el seu nom, la seva situació i posició en latitud i longitud, l'alçada del focus lluminós sobre el nivell del mar, la seva forma i color, el tipus de llum: color, agrupacions, intensitat i duració en el temps de les llampades; i la longitud nominal de la llampada.
Més informació: Els Fars de Catalunya
Els fars no cerquen vaixells a salvar;
ells estan allà només brillant.
Anne Lamott
Un esmolet, conegut també com a esmolaire o (incorrectament i acastellanat) afilador/esmolador,
és una persona que esmola o repassa ganivets i tisores domèstiques,
eines del camp i eines de fusters amb una petita mola giratòria.
L'ofici d'esmolet era un ofici ambulant i molt antic. La patrona dels esmolets era Santa Caterina d'Alexandria. Els esmolets portaven una pedra d'esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines. Originalment el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena i anaven a peu. Si l'esmolet s'ho podia permetre portava les eines damunt d'un ruc.
L'esmolet anava de poble en poble, se situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes que duia. De vegades també anava cridant.
Tots
els habitants de la població reconeixien el soroll singular i sortien a
portar-li els ganivets, les navalles o altres estris tallants per
fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. La musiqueta de l'esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part de l'atmosfera del món rural i dels pobles i petites ciutats d'abans.
A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.
A finals del segle XX aquesta professió va desaparèixer quasi totalment d'Europa occidental.
Avui dia és rar escoltar el chiflo, petita flauta fet de canyes, i el seu consecutiu crit tradicional de Esmoleeeeeeeeet!,
però quan aquest moment màgic succeeix, la nostàlgia s'apodera de la
ment dels gallecs que han contemplat aquesta combinació de professió i
manera de vida com un element més de la tradició.
I és que Galícia va ser bressol d'esmolets, més concretament el municipi de Nogueira de Ramuín, d'on, diuen, van partir els primers amb les seves tarazanas. Es tractava de rodes enormes, gairebé com les d'una carreta, que anaven protegides per una carcassa de fusta i una gran corretja, i que el esmolet anava empenyent mentre feia camí.
Abans
que aparegués aquest característic artefacte, els esmoladors portaven
els seus estris de treball a l'esquena o carregats en un animal. Però al
voltant de l'any 1860 un esmolet anglès va deixar la seva roda a arreglar a Liñares, a Nogueira de Ramuín.
Va
ser llavors quan va sorgir la idea de millorar la roda que portava
aquell home, així que van decidir fer una maqueta i millorar-la,
aconseguint que es pogués portar sobre la pròpia roda i ja no hagués de
carregar amb ella. La fusta de noguera, més lleugera però també més
resistent davant les inclemències de el temps, va ser el material
escollit per la tarazana.
Més informació: El Faro de Vigo
A partir d'aquí la professió es va anar estenent. Els esmolets ourensans van viatjar per Galícia i van creuar fronteres per guanyar-se la vida. Van pujar les seves tarazanas als vaixells que creuaven el toll cap a les Amèriques i allà van diversificar la seva feina: ja no només esmolaven ganivets, van començar també a arreglar paraigües, olles, tot per tal de fer créixer les seves fonts d'ingressos per a llaurar-se un futur millor i poder tornar a Galícia.
Amb vocació de vagabunds solitaris van ser creadors d'un llenguatge mai compartit amb la resta dels mortals. I és que ells tenien un idioma propi: el barallete.
Era
tal la riquesa lèxica d'aquesta forma de comunicació que podien
mantenir llargues converses entre ells sense que ningú els entengués. Diuen que aquest va ser el principal motiu pel qual va sorgir aquest llenguatge tan especial.
Un llenguatge que va arribar als 5 continents i que va suposar molt més que una manera de comunicar-se, es va convertir també en una manera de no perdre les arrels culturals.
A dia d'avui moltes paraules del barallete se segueixen usant entre la gent dels llogarets, encara que ja nexe vegis fustigadors animin maquinant per la callumeira i arromanando barallete. No has entès res? Doncs aquest és un exemple de el tipus de frases que usaven entre ells: no vegis esmolets aquí caminant pel carrer i parlant barallete.
Si vols saber més sobre aquesta professió, que va ser suport de moltes famílies i una important font d'ingressos a la zona de Nogueira de Ramuín, i el seu idioma propi, només has d'acostar fins a la seva capital, Luintra, on encara et podràs trobar amb habitants que coneixen el barallete, i on sobreviu, a més, l'últim taller artesà de rodes d'esmolar de la Península Ibèrica.
Més informació: D'estil
Saudade para os teus ollos…
Para os teus pasos, saudade…
A vida é un longo camiño
para os teus días errantes
i-onde o teu corazón soña
xira a roda, noite avante…
Para os teus pasos, saudade…
A vida é un longo camiño
para os teus días errantes
i-onde o teu corazón soña
xira a roda, noite avante…
Canción da Noite do Afiador
