LA COMUNICACIÓ: EL LLENGUATGE, LA LLENGUA I EL CODI

Avui, els Ecomeals i The Grandma han parlat de la importància del llenguatge en la nostra societat, així com de la importància.

El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a l'entitat emissora i la receptora. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells.

Per tant, el llenguatge és la capacitat de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix o escultura.

Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica, s'utilitzen també llenguatges formals pràctics, com els visuals que inclouen mapes, grafs o gràfiques, científics i tecnològics com el matemàtic, la lògica o algun llenguatge de programació.

Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica. Per a construir missatges amb el llenguatge s'utilitzen els signes, unitats extretes del codi comú entre l'emissor i el receptor.

Un signe consta d'una part material (significant), perceptible pels sentits, i d'una part conceptual, que és la idea que vol representar (significat). Amb el significat, s'apunta cap a una part de la realitat (referent). El senyal de "Prohibit aparcar", per exemple, és un signe, perquè el percebem amb la vista i representa la idea mental que no podem deixar el vehicle estacionat en aquest lloc. També són signes el so i l'escriptura de les paraules, l'expressió o comportament d'una persona, els logotips o l'olor del menjar.

La semiologia és la ciència que estudia els signes que utilitza l'ésser humà en la societat: a part dels ja mencionats abans, són destacables els costums, els ritus simbòlics i la moda, entre d'altres.

El lingüista Ferdinand de Saussure, que va ser qui va crear i definir el terme semiologia, considera que la lingüística és part de la semiologia, que estudia el signe. El signe és, segons ell, la base del llenguatge.

El científic nord-americà Charles Sanders Peirce va classificar tres classes de signes: els indicis, les icones i els símbols, segons la relació de l'element representatiu (signe) i l'element representat (concepte).

Indicis. S'anomenen indicis aquells signes que tenen una relació de causalitat o proximitat amb la realitat que representen. Solen produir-se de manera espontània. En són exemples el rastre d'un animal, el fum i l'olor del foc, el representant d'una persona o els símptomes de les malalties.

Icones. Les icones són signes que tenen una relació de semblança (molta o poca) amb l'objecte que representen. En són exemples els dibuixos, les fotografies, els mapes, els logotips o les onomatopeies, ja que s'assemblen a la realitat representada.

Símbols: no hi ha cap relació aparent entre el símbol i l'objecte que representa. Només queden relacionats arbitràriament per conveni o costum entre aquells que els utilitzen. En són exemples la majoria de les paraules, les xifres i alguns senyals de tràfic.

Més informació: Vilaweb

Després de veure i treballar els elements indispensables en tota comunicació, The Grandma ha exposat diferents exemples de comunicació que encara podem trobar avui en dia però que tenen orígens ancestrals com el Xiulet Gomerenc, un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera descendents dels guanches.

El xiulet gomerenc, anomenat silbo gomero en castellà, és un llenguatge xiulat practicat per alguns habitants de La Gomera (Illes Canàries) per a comunicar-se a través de barrancs.

El xiulet prové dels primers habitants de l'illa, els guanxes, i parlat també a El Hierro, Tenerife i Gran Canària. Al segle xvi, després de la conquesta de les Illes Canàries, els últims guanxes van adaptar el xiulet al castellà -entre la llengua original, l'idioma guanxe, s'anava extingint.

Pel perill de desaparició del xiulet a principi del segle XXI, bàsicament a causa de les millores de les comunicacions i especialment per la desaparició d'activitats, com el pasturatge, en les quals s'usava més, el Govern Ganari va regular-ne l'aprenentatge a l'escola, i va declarar el xiulet gomerenc patrimoni etnogràfic de Canàries el 1999.

El xiulet gomerenc va ser proclamat Obra Mestra del Patrimoni Immaterial i Oral de la Humanitat per la UNESCO al setembre de l'any 2009. Prèviament, Isidro Ortiz havia començat a impartir classes de xiulet en col·legis de l'illa.

Segons els estudis, el llenguatge xiulat fa servir sis sons, dos d'aquests denominats vocals i els altres quatre consonants, i es poden expressar més de 4.000 conceptes (paraules). Segons altres investigacions, com ara les de Classe (1957) en producció o de Meyer, Meunier, Dentel (2007) en percepció, els xiulaires i també els no xiulaires identifiquen clarament les 4 vocals xiulades distintes de l'espanyol /i/, /e/, /a/, /o/.

Només /o/ i /u/ es confonen molt en xiulet gomerenc, perquè ja es confonen molt en la manera de parlar l'espanyol a La Gomera. Com passa en altres formes xiulades de llenguatges tonals, el xiulet funciona mantenint aproximadament l'articulació de la parla ordinària, de manera que les variacions de timbre de la parla apareixen com a variacions de to (Busnel i Classe). Les vocals s'indiquen amb tons plans.

El 2005, va aparèixer un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de La Laguna en el qual es mostrava que els practicants de xiulet processen el llenguatge al seu cervell de la mateixa manera com un llenguatge parlat.

Es van estudiar parlants de castellà, alguns dels quals parlaven xiulet, i uns altres que no, i quan es va monitorar la seva activitat cerebral amb tècniques de ressonància magnètica es va veure que els subjectes que no parlaven xiulet el processaven com un xiulet mentre que els practicants de xiulet el processaven fent servir les mateixes àrees lingüístiques del cervell usades per a processar frases en castellà.

Més informació: UNESCO

El Silbo Gomero es, asimismo,

una parte viva dentro de la actividad

social de la comunidad gomera y su uso nunca

ha sido impuesto por una élite dominante,

sino que deriva de las tradiciones y necesidades de un pueblo.

Gobierno de Canarias

Després de parlar sobre el Xiulet Gomerenc, The Grandma ha parlat sobre el llenguatge dels fars, un llenguatge anomenat Llum Característica.

El far consisteix en una edificació en forma de torre amb un aparell lluminós a la part més alta que emet senyals de llum, per mitjà d'un conjunt de llums i lents en un interval de temps determinat. Serveixen com a ajuda a la navegació marítima i per avisar de perills en la costa o entrades de ports. Qui s'encarrega d'aquest edifici és un faroner o una persona farera.

L'origen de la paraula far es deu a la construcció en l'illa de Pharos enfront de la ciutat d'Alexandria a l'antic Egipte d'una torre d'uns 134 metres d'alçada amb un foc al damunt per guiar les naus.

La concentració eficient de la llum des d'una font omnidireccional com la del tipus usada en els fars requereix unes lents d'un diàmetre molt gran. Això comportava unes lents molt gruixudes i pesants fins a l'aparició de les lents fresnel, el disseny de les quals va permetre la construcció de grans lents i d'un punt focal més curt sense el pes i el volum de les anteriors.

Per conservar l'energia la llum és concentrada de dues maneres.

Verticalment, la llum és concentrada en un feix horitzontal.

Horitzontalment, la llum és concentrada en una o dues direccions, però la rotació de la làmpada fa que es vegi en tot l'horitzó.

A l'entrada dels ports, construïts pels romans solia haver altes torres que servien de far a imitació del cèlebre d'Alexandria erigit per Ptolemeu II i el qual recordant les pires d'apoteosi, estava format per piràmides truncades posades en disminució una sobre unes altres. De vegades, també s'empraven com fars figures colossals. Tal era el Colós de Rodes.

Durant l'Edat Mitjana, els fars no van ser objecte de cap perfeccionament excepte en el seu decorat que de vegades va ser molt notable. En el segle XVII no eren encara els fars més que fogueres de fusta de carbó que cremaven o bé bells llums tancades dins de llanternes de vidre fins que en 1782 l'enginyer Teulère va reemplaçar tan imperfectes mitjans per llums de reflectors parabòlics.

Al segle XIX, la il·luminació dels fars va fer un pas immens amb la invenció per part de Fresnel dels lents de graons, composts per un vidre central de forma ordinària envoltat per una sèrie d'anells de poc gruix el perfil del qual és de tal manera que tots tenen el mateix focus principal.

Més informació: Luz Característica

Al mateix temps va inventar Fresnel amb Arago les llums de tortes concèntriques que produeixen una intensa llum equivalent a molts llums Presó.

A èpoques anteriors, els fars tenien un guardador de fars que acostumava a viure en el mateix far, i que havia d'ocupar-se del manteniment i de la neteja del far, sobretot de les instal·lacions lumíniques. Actualment, els fars que segueixen en ús són operats majoritàriament de forma automàtica, i vigilats a distància.

Els fars són codificats nacional i internacionalment amb un número als llibres de fars, als quals es descriuen el seu nom, la seva situació i posició en latitud i longitud, l'alçada del focus lluminós sobre el nivell del mar, la seva forma i color, el tipus de llum: color, agrupacions, intensitat i duració en el temps de les llampades; i la longitud nominal de la llampada.

Més informació: Els Fars de Catalunya

Els fars no cerquen vaixells a salvar;

ells estan allà només brillant.

Anne Lamott

Un esmolet, conegut també com a esmolaire o (incorrectament i acastellanat) afilador/esmolador, és una persona que esmola o repassa ganivets i tisores domèstiques, eines del camp i eines de fusters amb una petita mola giratòria.

L'ofici d'esmolet era un ofici ambulant i molt antic. La patrona dels esmolets era Santa Caterina d'Alexandria. Els esmolets portaven una pedra d'esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines. Originalment el cavallet era part d'un carretó o s'ho carregaven a l'esquena i anaven a peu. Si l'esmolet s'ho podia permetre portava les eines damunt d'un ruc.

L'esmolet anava de poble en poble, se situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes que duia. De vegades també anava cridant.

Tots els habitants de la població reconeixien el soroll singular i sortien a portar-li els ganivets, les navalles o altres estris tallants per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. La musiqueta de l'esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part de l'atmosfera del món rural i dels pobles i petites ciutats d'abans.

A partir del segle XX portaven la mola al portapaquets d'una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.

A finals del segle XX aquesta professió va desaparèixer quasi totalment d'Europa occidental.

Als ganivets actuals d'inox no cal esmolar-los tan sovint i llur preu relativament baix no justifica ja el preu pagat a l'esmolet per repassar-los. Encara romanen però alguns afiladors a altres països com a l'Índia.

Avui dia és rar escoltar el chiflo, petita flauta fet de canyes, i el seu consecutiu crit tradicional de Esmoleeeeeeeeet!, però quan aquest moment màgic succeeix, la nostàlgia s'apodera de la ment dels gallecs que han contemplat aquesta combinació de professió i manera de vida com un element més de la tradició.

I és que Galícia va ser bressol d'esmolets, més concretament el municipi de Nogueira de Ramuín, d'on, diuen, van partir els primers amb les seves tarazanas. Es tractava de rodes enormes, gairebé com les d'una carreta, que anaven protegides per una carcassa de fusta i una gran corretja, i que el esmolet anava empenyent mentre feia camí.

Abans que aparegués aquest característic artefacte, els esmoladors portaven els seus estris de treball a l'esquena o carregats en un animal. Però al voltant de l'any 1860 un esmolet anglès va deixar la seva roda a arreglar a Liñares, a Nogueira de Ramuín.

Va ser llavors quan va sorgir la idea de millorar la roda que portava aquell home, així que van decidir fer una maqueta i millorar-la, aconseguint que es pogués portar sobre la pròpia roda i ja no hagués de carregar amb ella. La fusta de noguera, més lleugera però també més resistent davant les inclemències de el temps, va ser el material escollit per la tarazana.

Més informació: El Faro de Vigo

A partir d'aquí la professió es va anar estenent. Els esmolets ourensans van viatjar per Galícia i van creuar fronteres per guanyar-se la vida. Van pujar les seves tarazanas als vaixells que creuaven el toll cap a les Amèriques i allà van diversificar la seva feina: ja no només esmolaven ganivets, van començar també a arreglar paraigües, olles, tot per tal de fer créixer les seves fonts d'ingressos per a llaurar-se un futur millor i poder tornar a Galícia.

Amb vocació de vagabunds solitaris van ser creadors d'un llenguatge mai compartit amb la resta dels mortals. I és que ells tenien un idioma propi: el barallete.

Era tal la riquesa lèxica d'aquesta forma de comunicació que podien mantenir llargues converses entre ells sense que ningú els entengués. Diuen que aquest va ser el principal motiu pel qual va sorgir aquest llenguatge tan especial.

Un llenguatge que va arribar als 5 continents i que va suposar molt més que una manera de comunicar-se, es va convertir també en una manera de no perdre les arrels culturals.

A dia d'avui moltes paraules del barallete se segueixen usant entre la gent dels llogarets, encara que ja nexe vegis fustigadors animin maquinant per la callumeira i arromanando barallete. No has entès res? Doncs aquest és un exemple de el tipus de frases que usaven entre ells: no vegis esmolets aquí caminant pel carrer i parlant barallete.

Si vols saber més sobre aquesta professió, que va ser suport de moltes famílies i una important font d'ingressos a la zona de Nogueira de Ramuín, i el seu idioma propi, només has d'acostar fins a la seva capital, Luintra, on encara et podràs trobar amb habitants que coneixen el barallete, i on sobreviu, a més, l'últim taller artesà de rodes d'esmolar de la Península Ibèrica.

Més informació: D'estil

 Saudade para os teus ollos…
Para os teus pasos, saudade…
A vida é un longo camiño
para os teus días errantes
i-onde o teu corazón soña
xira a roda, noite avante…

 Canción da Noite do Afiador

COMUNICACIÓ I CONDUCTA NO VERBAL, MÉS QUE PARAULES

Avui, els Ecomeals i The Grandma han tingut una nova incorporació, Ester aka Ukumari, s'ha afegit al grup de treball. Plegats han estat treballant un aspecte importantíssim de la comunicació com és l'anomenada Comunicació No Verbal o CNV.

La comunicació no verbal és l'intercanvi d'informació a través de l'entorn físic, l'aparença física i la conducta no verbal.

Constantment a la vida diària les persones envien senyals no verbals i interpreten les dels altres, sovint sense una reflexió molt acurada ni amb voluntat conscient de comunicar, de manera que moltes vegades estem comunicant sense saber-ho.

Fa més d'un milió d'anys que els humans van començar a comunicar-se amb el cos.

El llenguatge no verbal és el més bàsic i primitiu, clarament anterior al verbal i apareix a totes les cultures. També en els nens és anterior a la parla. 

Fins i tot a la nostra societat, entre el 50% i el 70% dels missatges que els adults intercanvien quotidianament són no verbals i només alguns es poden controlar voluntàriament. Inclou la distància personal, l'actitud, els gestos i les expressions facials, inclosa la mirada.

En els éssers humans, la CNV és freqüentment paralingüística, és a dir, acompanya a la informació verbal matisant-la, ampliant-la o enviant senyals contradictoris. És per això que la CNV és important en la mesura que quan parlem o escoltem, la nostra atenció se centra en les paraules més que en el llenguatge corporal. Una audiència està processant simultàniament l'aspecte verbal i el no verbal. Els moviments del cos no són generalment positiu o negatiu en si mateix, més bé, la situació i el missatge determinaran la seva avaluació.

De vegades s'usa de manera planera l'expressió llenguatge corporal com a sinònim de Comunicació No Verbal. Tanmateix, en l'àmbit científic, més rigorós, signifiquen coses diferents, ja que la Comunicació No Verbal inclou la comunicació corporal i a més altres aspectes, com per exemple l'entorn físic immediat (les dimensions del recinte o la decoració); l'aparença física (roba, pentinat o accessoris), fotografies, cartells i altres elements que poden indicar interessos propis o maneres de ser (ordenat, pràctic, minimalista  o auster).

A les arts escèniques, el llenguatge corporal és l'activitat dels intèrprets, inclosa la veu, el llenguatge verbal correspon al text teatral i la Comunicació No Verbal és la posada en escena, el conjunt de l'escenografia, incloent-hi el disseny de l'escenari, decorat, vestuari, llum, so, projeccions audiovisuals i interpretació, és a dir, tot excepte el text.

No tots els espectacles dramàtics tenen text i també n'hi ha d'experimentals als quals, per exemple, el text són paraules inventades sense sentit o al qual els actors van dient noms de vegetal i tanmateix els diàlegs s'entenen perfectament.

 Més informació: Sinergia Ibero

Atesa la importància de la Comunicació No Verbal, resulta cabal per a moltes persones aprendre a interpretar i a comunicar amb el cos el que es vol expressar, tot educant la sensibilitat. Alguns tipus de Comunicació No Verbal són el parallenguatge o veu, la cinèsica o llenguatge corporal, la proxèmica o distància física amb l'interlocutor i l'aparença física.

Aquesta habilitat té a veure amb les nostres emocions, per tant, pot ser innata, com el somriure, o adquirida, com la salutació, que varia segons les cultures.

La Comunicació No Verbal és una realitat complexa, que inclou diferents àmbits, un definit pels gestos, com ara la mirada, i un altre definit pel llenguatge, com per exemple el volum de la veu. També inclou la influència de l'espai en la relació de les persones. S'ocupa, per una banda, de l'espai personal, fent referència al fet que la distància entre les persones pot variar depenent de les relacions, per exemple de poder, i per una altra s'ocupa de la conducta territorial humana.

El parallenguatge està relacionat amb els senyals vocals no verbals establerts al voltant de la parla, el discurs sense tenir en compte el seu contingut verbal. Fa referència a la forma i no al contingut.

La cinèsica és l'estudi dels moviments corporals o llenguatge del cos. Cada actitud, gest o moviment té diferents significats.

Quan dues persones estan mantenint una conversa, el cos transmet més informació que no pas les paraules (un 70%). La cara, la posició del cos, el to de veu, els gestos de les mans i el contacte amb l'interlocutor, entre altres, permeten esbrinar l'actitud del parlant o l'emoció subjacent al missatge i pot servir per realitzar inferències i omplir buits del missatge explícit. La descodificació d'aquestes dades es dona de manera inconscient.

El rostre expressa les sis emocions fonamentals: por, ràbia, menyspreu, alegria, tristesa i sorpresa. I hi ha tres zones de la cara que representen aquestes emocions: el front amb les celles, els ulls i la zona inferior de la cara.

Mirar als ulls o a la zona superior de la cara ajuda a establir el contacte i depenent de com siguin aquestes mirades s'expressen les emocions: es considera més pròximes a les persones que miren més al seu interlocutor, però no si és de forma fixa i dominant. I mirar poc pot ser signe de timidesa.

La mirada acompanya la conversa. Si mirem quan escoltem animem l'altra persona a comunicar-se. En canvi, mirar als ulls quan parlem converteix el nostre discurs en més convincent.

El somriure gairebé sempre denota proximitat, suavitza tensions i facilita la comunicació. Però si el gest somrient expressa ironia o escepticisme pot manifestar rebuig, indiferència o incredulitat.

Més informació: IOC

La proxèmica és l'estudi de l'ús i la percepció de l'espai social i personal. En la comunicació, cada persona té una posició relativa als altres, distància o zona en què se sent segura o protegida. Per tant, conèixer les distàncies interpersonals ajudarà a respectar els altres i a adonar-se de per quin motiu una persona es pot sentir incòmoda en situacions semblants. Hi ha quatre zones d'aproximació:

Zona íntima: La distància aproximada que s'estableix és de 15 a 45 cm. En aquesta zona se situen les persones estimades i familiars. Només es permet que hi entrin les persones molt pròximes emocionalment, com el pare, la mare, els fills o la parella. Hi ha una subzona anomenada zona íntima privada, a la qual es pot arribar només mitjançant el contacte físic.

Zona personal: La distància aproximada que s'estableix és de 46 cm a 1,22 m. És una mena d'esfera protectora que a una persona li agrada mantenir amb les altres, com la distància que s'estableix entre els membres que celebren una reunió social, o els membres d'una festa o a la feina.

Zona social: La distància aproximada que s'estableix és d'1,23 m a 3,6 m, és la distància que s'utilitza a l'hora de treballar en equip, en relacions socials ocasionals o amb gent que no es coneix gaire bé.

Zona pública: La distància aproximada que s'estableix és de més de 3,6 m. És la distància còmoda per dirigir-se a desconeguts, com quan se circula pel carrer o al metro amb poca gent.

La imatge transmet significats perquè és un signe. El color, la forma, la textura o el que hi ha representat poden esdevenir vehicles per a conceptes que complementin el missatge verbal. Segons la teoria lingüística actual, el cervell analitza les imatges com si fossin paraules, els atorga un sentit concret, una etiqueta nominal.

No es pot pensar sense llenguatge, però això no vol dir que no es pugui transmetre informació sense usar explícitament les paraules, ja que la ment de l'interlocutor les associarà a les imatges.

Les imatges són convencionals, és a dir, el seu sentit està lligat a una cultura determinada. Un exemple clar serien els senyals de trànsit, amb validesa només en una societat que conegui el codi de circulació.

Més informació: UOC

 La Comunicació No Verbal forma un llenguatge social

que en molts aspectes és més ric i fonamental

que les nostres paraules.

Leonard Mlodinow

TRADICIÓ ORAL, BASE CULTURAL DE LLENGÜES I PARLANTS

Luis

Avui, The Grandma i els seus companys han continuat amb el curs d'Habilitats Comunicatives. 

Han parlat sobre la la importància del Codi i del Canal, dos dels elements que conformen la comunicació, així com del llenguatge visual i els signes. També han parlat sobre els tabús, els eufemismes, les fake news i les tergiversacions històriques.

Durant cinc hores, han estat visualitzant, comentant vídeos i fent activitats sobre temes cabdals en la comunicació com els codis lingüístics i l'ús de la literatura i la tradició oral com a via de comunicació intergeneracional.

També han parlat de la importància de les cançons populars i els trobadors com a transmissors de cultura i de missatges hermètics, així com del paper clau de la Nació Navajo durant la Segona Guerra Mundial.

Més informació: Departament d'Ensenyament-GenCat

Un trobador és un poeta cantor de l'edat mitjana que crea, en occità, composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Tanmateix, el mot poeta era destinat a aquelles persones que escrivien literatura en llengua llatina, és a dir, els clergues.

El terme trobador especifica aquell poeta que escrivia en llengua vulgar. El trobador és aquella persona culta que sap de música, de retòrica, de lírica, és a dir, que ha tingut una educació i ha après aquestes tècniques, i que escriu les poesies en llengua vulgar per tal que siguin difoses oralment.

Cal recordar que la població en aquella època era majoritàriament analfabeta i tota aquesta literatura havia de ser recitada i escrita en la llengua del poble i no pas en llatí.

Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. La població, el burg o els serfs, és a dir, el tercer estament, era totalment analfabet, de manera que l'única manera que tenien per entendre la poesia, la literatura culta, era per mitjà del recital dels joglars, uns personatges, normalment malabaristes, acròbates que, mitjançant activitats de circ o mostres amb bèsties ja ensinistrades o qualsevol altre espectacle, duien a terme el recital dels poemes. 

Normalment, cada trobador tenia el seu propi joglar que difonia les seves creacions.

Cal distingir en aquella època el significat de dues paraules que en els nostres dies s'usen sense cap clar matís diferenciador: poeta i trobador. El primer era aquell que escrivia poesia en llatí, en canvi el segon ho feia en una llengua romànica.

Més informació: Trob EU

Ben greu trob’om joi desliure

c’a tantas partz volv e tomba

fals’Amor que no s’asembla

la ion Leiautatz asoma:

q’ieu non trob jes doas en mil

ses falsa paraulla loigna
e puois c’a travers non poigna
e non torne sa cartat vil.

Arnaut Daniel

La transmissió oral és una forma de comunicar cultura, tècniques i coneixements diversos verbalment de manera oral i en directe, de persona a persona, de vegades a través de diverses generacions.

Les obres d'art transmeses d'aquesta manera solen ser o considerar-se anònimes.

La major part de la cultura popular que conforma la identitat d'un país ha arribat als nostres dies per aquest procediment, aquesta inclou la llengua, gastronomia, danses, castells i altres manifestacions de les festes populars, cançons o llegendes. Algunes són tradicions, i llavors es parla de tradició oral, però no totes.

Dintre de la cultura considerada culta també hi ha manifestacions que utilitzen encara ara aquest procediment, com per exemple ocorre a la pràctica amb les coreografies del repertori de dansa clàssica.

També s'han transmès per aquest procediment la majoria de tècniques aplicades a les arts i la tecnologia, i encara actualment, encara que hi hagi llibres i manuals escrits o en format de vídeo, sol ser la manera més efectiva d'ensenyar-les.

Avui dia és a la pràctica la manera més habitual d'ensenyar i aprendre a utilitzar aparells tecnològics, ja que davant d'un dubte moltes persones prefereixen preguntar, en viu o per mitjà d'un fòrum, abans de llegir-se els manuals.

La saviesa popular sol incloure coneixements molt diversos, des de mèdics a socials passant pels agraris i domèstics, incloent-hi meteorològics, la cura de plantes, neteja o reparacions diverses. 

Aquests coneixements són investigats per exemple pels enginyers abans de dissenyar certes construccions, ja que les dades estadístiques i els documents són insuficients per a conèixer el comportament i necessitats d'un territori.

Moltes vegades, a la societat occidental, s'han menyspreat i considerat inferiors o no vàlids aquests coneixements. En particular, és destacable que la majoria d'ells s'han ignorat quan provenien de grups de dones, transmesos de mares a filles, i no han estat considerats vàlids, o fins i tot existents, fins que un home l'ha escrit i li ha posat el seu nom.

Més informació: La Mira

 No pot existir un mite pur,

sobretot quan el mite ha estat transmès en la tradició oral.

A mesura que s'expliquen, les històries canvien.

Si les històries no canvien, moren.

Maxine Hong Kingston

Navajo o Navaho (Diné bizaad) és una de les llengües atapascanes del grup Na-Dené parlat al sud-oest dels Estats Units pels navahos.

Geogràficament i lingüísticament forma part de les llengües atapascanes meridionals, la majoria de les llengües atapascanes són parlades al nord-oest de Canadà i Alaska.

El navaho és la llengua ameríndia amb més parlants al nord de la frontera EUA-Mèxic, amb entre 120.000 i 170.700 parlants.

En 1986 la tribu creà un programa d'immersió lingüística en navaho a l'Escola Elemental de Fort Defiance i ha iniciat altres programes. També hi ha un cert nombre d'escoles bilingües d'immersió en zones de parla navaho amb la finalitat de promoure l'ús de la llengua.

Es poden rebre classes en navaho a la Universitat Estatal d'Arizona. Una estació de ràdio AM, KTNN, retransmet en navaho i anglès, amb programes que inclouen música i esports de la NFL. L'estació AM KNDN també retransmet en navaho.

En 1996 fou retransmès un partit de la Super Bowl en navaho; era la primera vegada que l'esdeveniment es retransmetia en una llengua indígena americana. El vocabulari de l'idioma navaho s'ha ampliat per cobrir els temes moderns com l'esport, la política i la tecnologia.

El 31 d'agost de 2013 es va crear un teclat android en navaho; des de novembre de 2012 també és disponible un teclat navaho en iPhone.

En 2013, Star Wars (1977) fou traduït al navaho, fent-ne la primera pel·lícula important traduïda a cap idioma natiu americà.

Els missatges xifrats en idioma choctaw i navaho van ser utilitzats tant en la Primera Guerra Mundial com en la Segona Guerra Mundial per l'exèrcit dels Estats Units.

Vuit aborígens del poble Choctaw serviren en la infanteria durant la Primera Guerra Mundial sense que les tropes enemigues poguessin desxifrar les seves comunicacions.

D'altra banda més de 400 Navajos van ser reclutats durant la Segona Guerra Mundial amb la mateixa finalitat i sembla que cap oficial alemany va poder entendre els missatges.

Més informació: Segunda Guerra Mundial

Només ens cal mirar els nostres parlants de codis navajo

durant la Segona Guerra Mundial

per veure el valor que aporten les llengües natives

no només a la seva cultura,

sinó a la seguretat de tots els nord-americans.

 Rick Renzi

EL CODI I EL CANAL, ELEMENTS DEL PROCÉS COMUNICATIU

Símbols de la indústria de l'empaquetament

En la comunicació, un codi és una norma per a convertir un fragment d'informació per exemple una lletra, paraula o frase a una altra forma de representació, no necessàriament del mateix tipus.

El procés de codificació, permet convertir la informació origen en unes dades codificades, que s'emmagatzemen o s'envien a un receptor.

El procés invers és el de descodificació, on es converteix aquests codis en informació interpretable per al destinatari. Un còdec de codificació/descodificació és la implementació d'aquesta norma o algorisme per a codificar i descodificar, i pot incloure a més la compressió de les dades.

Un codi a més pot incloure mecanismes per a ocultar la informació que conté, de manera que només els destinataris que sàpiguen com descodificar-lo, seran capaces de reconstruir la informació original. Per exemple usant eines de criptografia.

El codi Morse; permet codificar un text en una colla de pulsacions curtes i llargues, pensades inicialment per a ser enviades a través del telègraf, on el receptor les descodifica en el text original.

La televisió; on un senyal visual es codifica en una sèrie de senyals analògics o digitals que es poden emmagatzemar, transmetre i posteriorment descodificar per a ser vistos en una televisió.

El format MP3; on un senyal d'àudio es pot codificar i comprimir per emmagatzemar i reproduir posteriorment.

Més informació: La Comunicació

Les llengües permeten que una persona pugui expressar-se. La resta de les persones que entenen aquella llengua són capaces de descodificar els seus sons/gestos en informació.

Els alfabets permeten plasmar per escrit l'expressió oral o gestual d'una llengua.

El tema que més ha inquietat el procés de comunicació és la possibilitat de poder enviar el missatge d'una manera clara i entenedora.

Encara que des d'un punt de vista tradicional es considerava que la comunicació es caracteritzava per la transparència i linealitat, avui dia tenim en compte que hem de fer un procés de codificació i descodificació, que som una part activa del procés i que els missatges i la dinàmica de la relació es construeix en la mateixa interacció comunicativa.

Aquesta qüestió ha fet que es desenvolupin els codis, que són una manera d'establir uns paràmetres per tal que es produeixi la comunicació amb fluïdesa.

Els codis són regles i normes que canalitzen els signes.

La nostra llengua està formada per signes, però no ens entendríem si no hi hagués un sistema de normes i regles que els estructuressin.

Segons l'estudi de la semiòtica els signes són arbitraris i poden ser interpretats tant pels humans com, alguns cops, pels animals. S'entenen mitjançant un codi compartit que, en la majoria dels casos, s'ensenya d'una manera no formal. És a dir, aquestes associacions entre el signe i allò que representa són convencions socials.

Hem de tenir en compte que les imatges com a signe poden tenir un significat o més; és a dir, poden ser monosèmiques, polisèmiques o pansèmiques que vol dir que qualsevol interpretació és possible o lliure, sense cap acotació.

Els símbols són una representació convencional de la realitat mitjançant un objecte concret.

Per a entendre el símbol, que s'interpreta representant idees i conceptes, cal compartir els mateixos codis. En són un exemple els colors dels semàfors o el llenguatge. De vegades es confonen amb els signes.

Les icones es produeixen quan utilitzem un grafisme o un element per a substituir l'objecte mitjançant la representació per analogia. La paperera de reciclatge de Windows que trobem a la pantalla de l'ordinador i a la qual van a parar els documents que eliminem és una representació clara de la paperera que trobem a casa i que faríem servir per a llençar aquests documents escrits a mà.

Més informació: Aspectes Generals per a Entendre la Comunicació

Les icones busquen la mimesi amb la imatge, a causa d'això es produeixen els diferents graus d'iconicitat. De més grau a menys quedaria així:

-Imatge natural

-Model tridimensional

-Registre estereoscopi

-Fotografia en color

-Fotografia B/N

-Pintura realista

-Representació figurativa no realista

-Pictograma

-Esquemes referencials

-Esquemes convencionals

-Representacions no figuratives

I, finalment, els índexs es produeixen quan la imatge i els sons substitueixen la realitat sense reflectir cap de les seves característiques visuals; quan hi ha una relació causal entre el signe i allò que representa, tenim un índex. És el cas dels símptomes de les malalties, el fum o l'olor quan alguna cosa es crema.

Més informació: UOC

 La comunicació és una habilitat que podeu aprendre.

És com anar amb bicicleta o escriure.

Si esteu disposats a treballar-hi,

podeu millorar ràpidament la qualitat

de cada part de la vostra vida.

Brian Tracy

 

D'eines n'hi ha de molt tipus. El ventall s'obre des de canals offline més tradicionals fins a canals en línia que han irromput gràcies a l'arribada de les xarxes socials i de la tecnologia.

Aquests canals s'han d'adaptar en tot moment als missatges que l’entitat comparteix i vol fer arribar.

El canal rei per excel·lència és el telèfon mòbil i les seves variants com la tauleta. Des de l'aparició dels smartphones, aquest s'ha convertit en l'element indispensable per a la nostra comunicació, així com una finestra oberta coneixement gràcies a l'accés a Internet. Però en tenim d'altres canals que també són molt utilitzats:

Les enquestes

Una de les eines de comunicació interna més útils a l'hora d'aportar informació per una investigació o després d’un esdeveniment són les enquestes. Sempre de manera anònima, una enquesta pot servir per conèixer el grau de satisfacció del voluntariat, de l'equip humà, o l'èxit d'un curs o esdeveniment que permeti obtenir indicadors.

Els manuals

Així com les enquestes, els manuals poden ser una eina tant online com offline. Els manuals interns permeten conèixer i proporcionar informació sobre la cultura de l'emissor perquè el receptor adquireixi els coneixements suficients sobre determinats aspectes.

La Intranet

És un canal de comunicació que pot integrar els diferents documents interns d’una entitat, com per exemple els manuals, la normativa interna, diferents directoris o els butlletins. A través de la Intranet a més es pot millorar la participació mitjançant fòrums i xats interns.

Les xarxes socials

Twitter

Quan s’incorporen les xarxes socials a l’estratègia de la comunicació interna d’una entitat, existeixen diferents possibilitats.

D'una banda, es poden fer servir xarxes existents com Linkedin o Whatsapp com a canal de comunicació entre diferents persones membres, que poden ser voluntariat o l'equip tècnic d'una entitat. 

D'altra banda, es poden implantar xarxes pròpies d'ús exclusiu per als treballadors i treballadores.

La bústia de suggeriments

És un element que tant pot ser físic o digital. A través de la bústia l'equip humà pot deixar per escrit les seves suggeriments de millora. Pot ser útil elaborar un balanç anual de les aportacions de la bústia i fixar un procediment de recepció i anàlisi de les idees rebudes.

Els blogs i les wikis

Els canals de participació com els blogs o les wikis són vàlids per compartir coneixement de manera molt eficaç i per intercanviar informació i coneixement.

El vídeo comunicat o videoconferència

Una de les tendències més clares en l’àmbit de la comunicació és l’ús creixent del vídeo i dels continguts visuals. Un vídeo és una variant d'una carta amb un major impacte i més eficaç. La imatge i el fet de fer servir un suport audiovisual permet transmetre millor els sentiments.

Més informació: ECURED

 No hi ha res més temible per al ciutadà corrent

de la nostra societat que posar-se davant

d'un grup de persones i parlar. 

Charles R. Swindoll