ACTIC C3. L'HISTORIAL D'ADRECES, LES ADRECES D'INTERÈS

Avui, The Grandma ha acabat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre les adreces d'interès.

 

The Grandma vol agrair el compromís i l'assistència de tothom i el fet de facilitar la seva feina tot creant un ambient de treball formidable i divertit.

 

Una adreça d'interès és l'adreça URL d'una pàgina web emmagatzemada per tal de poder-hi accedir en un futur.

És una característica comuna de la majoria dels navegadors actuals. Depenent de l'aplicació, pot rebre el nom de favorit. Les adreces d'interès normalment es desen al mateix ordinador de l'usuari, però progressivament també de forma remota i, fins i tot, compartint-les amb altres usuaris de la xarxa tot etiquetant-les.

Cada navegador té la seva pròpia forma de gestionar les d'adreces d'interès. El mètode pot variar en funció del navegador, la versió i el sistema operatiu on s'executa.

Google Chrome

Per importar adreces d'interès de Chrome que ja hàgiu arxivat a un fitxer HTML:

1. Obriu l'Administrador de punts a Chrome prement Ctrl + Maj + O al teclat. Com a alternativa, feu clic al botó del menú de Chrome (els tres punts apilats verticalment) i seleccioneu Marcadors | Administrador de marcadors.

2. Feu clic a Organitzar per obrir un submenú d'altres opcions.

3. Trieu importa les adreces d'interès des del fitxer HTML.

Chrome importarà el contingut del fitxer.

Si esteu migrant des d'un navegador que no gaudeix d'una quota de mercat important, i si aquest navegador exporta les adreces d'interès a HTML, utilitzeu aquest procés per migrar d'aquest navegador a Chrome. Alguns nínxols de navegadors de Linux, per exemple, suporten la capacitat d'exportació a HTML.

Més informació: Ionos

Mozilla Firefox

Mozilla's Firefox ofereix una àmplia gamma de funcions, juntament amb milers d'extensions, per la qual cosa és una de les opcions de navegador més populars disponibles. Si sou un nou convertit a Firefox o simplement planifiqueu-lo com a opció secundària, és possible que vulgueu importar els vostres llocs web favorits del navegador actual.

La transferència de marcadors o favorits a Firefox és un procés relativament senzill i es pot completar en només un parell de minuts

1. Obriu el navegador Firefox.

2. Feu clic al botó Adreces d'interès, situat a la dreta de la barra de cerca.

3. Quan aparegui el menú desplegable, seleccioneu l'opció Mostra tots els marcadors.

4. Tingueu en compte que podeu utilitzar la drecera de teclat següent en lloc de fer clic a l'element del menú anterior.

-Windows: CTRL + SHIFT + B

-Mac: COMMAND + SHIFT + B

5. Es mostrarà la secció Tots els marcadors de la interfície de la Biblioteca de Firefox.

6. Feu clic a la opció Importa i còpia de seguretat (representada per una icona d'estrella a Mac OS X), situada al menú principal. Apareixerà un menú desplegable que contingui les opcions següents.

-Còpia de seguretat. Us permet fer còpia de seguretat de les vostres adreces d'interès de Firefox com a fitxer JSON.

-Restauració. Us permet restaurar les adreces d'interès des d'una data/hora anterior o des d'un fitxer JSON desat.

-Importa les adreces d'interès d'HTML. Us permet importar adreces d'interès que s'han desat en format HTML, ja sigui des de Firefox o des d'un altre navegador.

-Exporta les adreces d'interès a HTML. Us permet emmagatzemar totes les adreces d'interès del Firefox en un fitxer HTML.

-Importar dades des d'un altre navegador. Obre l' Auxiliar per a la importació de Firefox, que us permet importar adreces d'interès, galetes, historial i altres components de dades des d'un altre navegador.

7. Seleccioneu l'opció Importar dades des d'un altre navegador.

Ara es mostrarà l' auxiliar d'importació de Firefox, que superposarà la finestra del navegador principal. La primera pantalla de l'assistent us permet seleccionar el navegador des del qual voleu importar dades. Les opcions que es mostren aquí variaran en funció dels navegadors instal·lats al vostre sistema, així com de les funcions d'importació de Firefox compatibles.

8. Seleccioneu el navegador que contingui les dades d'origen desitjades i feu clic al botó Següent (Continua al Mac OS X). Cal assenyalar que podeu repetir aquest procés d'importació diverses vegades per a diferents navegadors d'origen si és necessari.

9. Es mostrarà la pantalla Items to Import, que us permetrà seleccionar quins components de dades de navegació voleu migrar a Firefox. Els elements que apareixen en aquesta pantalla varien, depenent del navegador d'origen i de les dades disponibles. Si un element s'acompanya d'una marca de verificació, s'importarà. Per afegir o treure una marca de verificació, simplement feu-hi clic una vegada.

Una vegada que estigui satisfet amb les vostres seleccions, feu clic al botó Següent (Continua al Mac OS X). El procés d'importació començarà ara. Com més dades transferiu, més temps trigarà.

10. Una vegada completat, veurà un missatge de confirmació que inclou els components de dades que s'han importat correctament. Feu clic al botó Finalitzar (Fet a Mac OS X) per tornar a la interfície de la Biblioteca de Firefox.

Firefox ara hauria d'incloure una nova carpeta d'adreces d'interès, que contingui els llocs transferits, així com totes les altres dades que escolliu per importar

Més informació: Xataka

Seràs el preferit d'algú, i algú altre t'odiarà, oi?
Sé que no puc agradar a tothom,
però el que puc fer és ser jo mateix
i ser fidel als meus valors.

Alex Scott

ACTIC C3. LA MEMÒRIA CAU, VELOCITAT I FREQÜÈNCIA

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre la memòria cau, també anomenada cache.  

La memòria cau, o memòria cache, és una memòria d'alta velocitat instal·lada en el mateix processador i en la qual s'emmagatzemen les dades que el microprocessador necessita utilitzar immediatament i aquelles que són llegides amb més freqüència. Aquesta memòria augmenta notòriament la velocitat de funcionament de l'ordinador.

En el moment que el microprocessador necessita una dada, la va a buscar a aquesta memòria ultra-ràpida; en el cas que no la trobés, la buscaria a la memòria RAM; finalment, en cas que tampoc la trobés allà i el sistema operatiu suportés memòria virtual, accediria al disc dur.

S'ha de tenir en compte que la memòria RAM és aproximadament unes 10 vegades més lenta, per la qual cosa el microprocessador podria quedar bloquejat si intentés extreure totes les dades directament de la RAM.

Més informació: Eye Wated

També existeix el concepte de nivells de memòria cau. Cadascun dels nivells posseeix una memòria cau. Així doncs, quan el processador necessita una dada, la buscarà al primer nivell de memòria cau, si no la troba la buscarà en el següent nivell, i així successivament fins que la trobi.

El primer nivell de memòria cau és menut però molt ràpid, el segon és més gran però més lent i així successivament.

En l'actualitat, els processadors comercials incorporen fins a dos nivells de memòria cau, però n'hi ha destinats per a servidors que en porten fins a tres.

La memòria cau està estructurada per cel·les, on cada cel·la emmagatzema un byte. L'entitat bàsica d'emmagatzematge la conformen les files, anomenats també línies de cau. Per exemple, una cau L2 de 512 KB es distribuïx en 16.384 files i 63 columnes.

Quan es copia o s'escriu informació de la RAM per cada moviment sempre cobreix una línia de cau.

La memòria cau té incorporat un espai d'emmagatzematge anomenat Tag RAM, que indica a quina porció de la RAM es troba associada cada línia de cau, és a dir, traduïx una adreça de RAM en una línia de cau concreta.

Més informació: Windows Noticias

 Deixa'm ser la còpia de seguretat fiable
que emmagatzemi tots els teus moments
i deixa'm esborrar tota la memòria cau
que al final t'omple la memòria.

Deeksha

ACTIC C3. P2P-'PEER TO PEER', ELS NODES D'IGUAL A IGUAL

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre el sistema de comunicació P2P Peer to Peer, també anomenat xarxa d'igual a igual.  

 

Les xarxes d'igual a igual, peer to peer o P2P, són un sistema de comunicació per Internet que no té clients ni servidors fixos, sinó una sèrie de nodes que es comporten alhora com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica.

Aquesta tecnologia permet l'intercanvi de fitxers en xarxa sense que calgui un servidor central que redistribueixi les dades.

 

Aquest model contrasta amb el model client-servidor: qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible, convertint doncs els PCs en elements actius que permeten als usuaris intercanviar informació i/o agrupar capacitat de processament, fent-ho a més al marge de la World Wide Web i sense necessitar un servidor centralitzat.

Els arxius poden ser compartits de forma legal o il·legal, en relació a la pirateria informàtica, si es distribueixen arxius amb drets d'autor sense pagar-ne el preu corresponent. Un dels sistemes més populars és el protocol BitTorrent àmpliament utilitzat en la distribució de programari.

 

Més informació: Eye Wated

S'utilitza fonamentalment per compartir arxius per internet: textos, arxius audiovisuals, imatges i d'altres recursos informàtics de tota mena, els quals es distribueixen la càrrega de forma apropiada entre els nodes. Això permet la distribució massiva de fitxers, en perfecta escalabilitat, sense necessitat d'un servidor central. Per a això els destinataris finals són alhora nodes que col·laboren en els metamissatges de la xarxa i reenvien les dades que reben a altres interessats.

 

Com que la majoria de PCs no tenen una IP fixa, no poden connectar-se entre si perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. La solució habitual és realitzar una connexió a un servidor o servidors amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantenir la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de què disposen els clients. Després d'això, els clients ja tenen una informació sobre la resta de la xarxa i poden intercanviar informació entre ells, ja sense la intervenció dels servidors.

 

Per resoldre el problema de connexió quan els nodes no tenen direcció pública, aquests es connecten a través d'un altre node que funciona com proxy de la connexió: els dos nodes es connecten al proxy i aquest envia la informació que arriba de l'un a l'altre. Qualsevol node amb una adreça IP pública pot ser escollida com a proxy d'una connexió entre dos nodes.

 

Més informació: Go Travels

A través de xarxes P2P és possible descarregar arxius protegits per drets d'autor i això ha provocat diverses denúncies i controvèrsies legals contra les companyies responsables del programari.

 

Cal destacar que la tecnologia en si no és il·legal, ja que promou una comunicació horitzontal, permetent publicar continguts de forma econòmica, tot evitant intermediaris.

 

En efecte, gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo; hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P es troben involucrades en problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb milions d'usuaris.

 

Més informació: Living in Belgium

 

 Mai canvies les coses lluitant contra la realitat existent.
Per canviar alguna cosa,
cal construir un nou model que faci obsolet el model existent.

Buckminster Fuller

ACTIC C3. 'STREAMING', LA REPRODUCCIÓ EN LÍNIA/CONTINU

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre la reproducció en línia, també anomenada streaming.

La reproducció en línia, reproducció en continu o streaming és una tècnica que permet reproduir fitxers d'àudio i de vídeo procedents d'una xarxa informàtica, per exemple Internet, però també podria fer-se en un sistema de videovigilància, sense haver d'esperar a tenir descarregat tot l'arxiu sencer.

Avui dia moltes empreses ofereixen serveis i aplicacions a través d'aquesta tecnologia, per exemple: notícies, TV en directe, sistemes de videovigilància, videoconferències, anuncis...

Abans que aquesta tècnica existís només hi havia el sistema de baixades, el qual actualment coexisteix amb el sistema de reproducció en línia, amb què per poder reproduir un arxiu cal descarregar-lo al disc dur, la qual cosa suposa un alt cost temporal i de bits, ja que els arxius d'àudio, normalment cançons, solen ocupar entre 3 i 7 MB, i els arxius de vídeo, normalment pel·lícules, amb compressió inclosa solen ocupar entre 800 MB i 1,5 GB. Per tant, el temps d'espera de la baixada pot arribar a ser molt elevat amb el sistema de baixades. La tècnica de reproducció en línia rebaixa el temps d'espera al mínim.

Més informació: Eikonos

Quan l'usuari realitza una petició a un servidor per reproduir un arxiu a temps real, el servidor emet l'arxiu mitjançant un flux continu de dades. El flux de dades que arriba del servidor s'emmagatzema en una memòria temporal intermediària o buffer a l'ordinador de l'usuari client, el qual comença a reproduir el que hi ha en aquesta memòria un cop està plena.

A mesura que la descàrrega de l'arxiu al buffer continua i aquest està ple, la pel·lícula s'anirà reproduint. Per tal que no hi hagi interrupcions en la reproducció, cal que la velocitat de la transferència de dades sigui més gran que la velocitat de reproducció i que no disminueixi durant el procés, cosa que passaria si la velocitat de la connexió disminuís. En cas que això passés, la reproducció en línia utilitzaria la informació restant al buffer per a seguir reproduint. Mentrestant, es recuperaria la velocitat normal de connexió i transferència.

De vegades, passa que el temps de disminució de la velocitat de transferència o connexió s'allarga, de manera que provoca que el buffer es buidi i la reproducció es pari fins que la connexió es recupera. Llavors, també és necessari un temps de precàrrega abans de començar a reproduir l'arxiu a fi que la memòria intermediària no estigui buida i la reproducció pugui ser contínua.

Més informació: Android Ayuda

Existeixen tres mètodes de reproducció a temps real:

-Diferit. Abans de ser enviats als usuaris, els clips es codifiquen i digitalitzen. D'aquesta manera, la imatge no arriba a l'ordinador al mateix temps que el contingut del clip està passant.

-Sota demanda. És el mètode de reproducció en línia més usual. Consisteix en la reproducció d'imatges de vídeo i àudio prèviament codificades provinents d'un servidor de reproducció en línia.

-Directe. És el mètode que s'utilitza en les retransmissions de ràdio i televisió per Internet. Els clips de vídeo es codifiquen i es transmeten a temps real al propi ordinador, cosa que permet reproduir qualsevol esdeveniment al mateix moment en què està passant.

El flux de dades, basat en l'origen de les dades, pot ser en directe o a la carta. En directe, l'arxiu audiovisual és enregistrat, digitalitzat i transmès per Internet en temps real.

Més informació: Inbound Emotion

La memòria intermèdia a l'ordinador de l'usuari emmagatzema el flux i el reprodueix, però si l'usuari volgués anar endavant en la reproducció no ho pot fer, ja que la reproducció és en directe. Tampoc pot tornar enrere, ja que la memòria es va buidant i renovant contínuament.

La reproducció en diferit d'un arxiu audiovisual també és en temps real, amb la diferència que l'arxiu no és enregistrat i digitalitzat en temps real si no que prové d'una base de dades.

A la carta, l'arxiu audiovisual prové d'una base de dades on l'usuari pot escollir quan el vol reproduir, a diferència de la reproducció en diferit, que només es pot reproduir quan un servidor ho permet. L'usuari pot interaccionar amb la reproducció: gravar-la, parar-la, tirar endarrere i endavant en el temps...

Més informació: Ignacio Santiago

Hi ha diferents maneres de transmetre el flux de dades en la reproducció en línia:

-Unicast. El flux de dades va des d'un servidor a un client en particular que hagi sol·licitat la reproducció de l'arxiu. Fa servir els protocols TCP, RTP, RTSP, HTTP Live Streaming i RTSP sobre UDP.

-Multicast. El flux de dades va des d'un servidor a diversos clients a la vegada que hagin sol·licitat la reproducció de l'arxiu. Fa servir el protocol IGMP.

-Broadcast. El flux de dades va des d'un servidor a tots clients de la xarxa a la vegada encara que no hagin sol·licitat la reproducció de l'arxiu. Fa servir el protocol UDP

-P2P/Torrent. El flux de dades va des d'un servidor llavor als clients que hagin sol·licitat la reproducció de l'arxiu, que alhora també es converteixen en distribuïdors. Fa servir arquitectures P2P i Torrent.

Més informació: Rock Content

Els arxius audiovisuals han d'estar codificats amb algorismes de compressió per reduir la seva mida en bits abans de reproduir-los en temps real per la xarxa.

Avui dia, els còdecs que més es fan servir són els següents:

-AAC

-aacPlus

-MPEG-1

-MPEG-2

-MPEG-4

-MP3

-mp3PRO* RealAudio

-RealVideo

-video Theora

-Ogg Vorbis

-Windows Media Audio (WMA)

-Windows Media Video (WMV)

Més informació: Radio Streaming

Per a reproduir els arxius en temps real calen programes que puguin reproduir les dades emmagatzemades a la memòria intermèdia. Entre aquests programes tenim els següents:

-Real Player

-Windows Media Player

-Quick Time

-Apple iTunes

-Videolan

-Winamp

-XMMS

-Zinf

Perquè els reproductors funcionin correctament, cal que l'arxiu a reproduir estigui codificat amb un format de reproducció en línia precís adequat al reproductor, ja que cada un en fa servir un de propi.

Windows Media Player utilitza el format d'arxius ASF, Real Player el format RM i QuickTime el format MOV.

Més informació: Twitch TV

Quan va sortir el streaming fa anys, em va encantar.
Em va encantar tenir un públic,
em va encantar xerrar i mirar un xat en directe.

Limmy

ACTIC C3. LA TELEVISIÓ A INTERNET, L'AUDIOVISUAL EN LÍNIA

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre la televisió per Internet. 

La televisió per Internet o televisió en línia és la televisió distribuïda via Internet.

Es tracta de la perspectiva immediata que proporciona Internet per distribuir aquesta nova forma de produir i transmetre material de comunicació audiovisual en línia, proporcionant a l'usuari la facilitat de reproduir-ho.

En el passat, la televisió només era distribuïda per cable, satèl·lit o per sistemes terrestres. La primera forma de televisió per Internet és el streaming, que es tracta del vídeo seleccionable des d'algun lloc d'Internet, normalment un lloc web o des d'un programa.

Amb l'augment actual de les velocitats de connexió a Internet, l'avanç de la tecnologia, l'augment del nombre total d'internautes i la disminució en despeses de connexió, s'ha fet cada vegada més comuna trobar el contingut tradicional de televisió accessible lliurement i continguts de televisió solament disponibles en Internet.

Més informació: CCMA

La televisió per Internet utilitza les seves connexions per transmetre vídeo des d'una font (host o origen) fins a un dispositiu (normalment l'usuari). Aquestes són algunes de les formes per fer-ho:

-Veure televisió corrent (ja sigui per connexió directa des d'un ordinador, Set-top box) o en un ordinador o dispositiu portàtil (com un telèfon mòbil).

-Veure un canal en directe o permetent a l'espectador seleccionar un programa per veure al moment (Vídeo on Demand).

-Veure una mica de manera econòmica, des de vídeos casolans a cares produccions professionals.

-Publicitat interactiva.

Més informació: BBC

S'inclouen els següents exemples:

-Serveis independents com Netflix o Amazon Video, Hotstar, Google Play Movies, myTV (Arabic), Sling TV, Sony LIV, Viewster, o Qello (que s'especialitza en concerts).

-Un servei de propietat tradicional, de cable o satèl·lit, com ara DittoTV (propietat de Dish TV).

-Una marca de pel·lícules internacional, com Eros International o Eros Now.

-Un servei propietat d'una pel·lícula tradicional o cadena de televisió, d'un canal de televisió, o d'un conglomerat de contingut, com BBC Three des del 17 de gener de 2016, CBSN, CNNGo, HBO Ara, ara TV (Regne Unit) (propietat de Sky), PlayStation Vue (propietat de Sony), o Hulu (aliança d'empreses).

-Un servei d'allotjament vídeo peer-to-peer com YouTube, Vimeo, o Crunchyroll.

-Serveis combinats com TV UOL que combina un sol accés a una sala de televisió d'internet brasilera amb el contingut pujat per l'usuari, o Crackle, que combina el contingut propietat de Sony Pictures amb el contingut pujat per l'usuari.

-Serveis únicament d'àudio com Spotify, encara que no és considerat televisió per Internet com a tal, de vegades són accessibles de la mateixa manera a través de dispositius amb capacitat de vídeo.

Més informació: CNN

Els drets de radiodifusió varien d'un país a un altre, fins i tot dins de les províncies de cadascun dels països.

Aquests drets regeixen la distribució de continguts i mitjans protegits pels drets d'autor i permeten la seva distribució exclusiva d'aquell contingut en qualsevol moment. Un exemple de contingut que solament es transmet a alguns països és el cas del iPlayer de la BBC.

Més informació: HBO Max

 

 

Transmetre programes de televisió, pel·lícules i altres tipus de vídeos
a través d'Internet a tot tipus de dispositius,
que abans era un hàbit marginal, ara és una pràctica generalitzada.
Fins i tot les persones que encara paguen pel servei de cable o satèl·lit
sovint també tenen comptes de Netflix o Hulu.

 

Walt Mossberg

ACTIC C3. ELS MARCADORS SOCIALS, LES ADRECES D'INTERÈS

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre els marcadors socials.

Un marcador social és una eina en línia que permet emmagatzemar, classificar i compartir adreces d'interès amb altres usuaris d'una manera organitzada mitjançant etiquetes.

És una extensió de la possibilitat de crear una llista d'adreces d'interès dels navegadors web. A diferència dels motors de cerca, són els mateixos usuaris que efectuen les inclusions i classificacions de recursos, que poden ser pàgines de contingut de qualsevol natura, text, imatges, àudio,vídeo. Permet fer diferents repositoris personals temàtics o per grups.

Les principals característiques dels marcadors socials són:

-Crear una webgrafia individual o col·lectiva, pública o privada.

-Permet consultar els enllaços sense necessitat d'estar-hi registrat.

-Ofereixen un connector pel navegador Firefox, per a WordPress i botons per a diferents blogs.

-Subscripció mitjançant RSS que permet als usuaris estar al corrent de les novetats d'alguna categoria determinada.

-Els marcadors d'enllaços permeten agilitzar les cerques mitjançant les etiquetes o tags.

-No hi ha un sistema preestablert de paraules clau o categories.

-Les etiquetes poden tenir més d'un significat, la qual cosa pot induir a resultats inexactes o confusions.

-Les etiquetes personalitzades poden tenir poc significat i per tant, ésser de poca usabilitat pels altres.

Més informació: MicroTallers

Diigo és un sistema personal de gestió de la informació que ens ajuda a construir una biblioteca personal al núvol, que inclou marcador d'enllaços web, bloc de notes, arxiu d'imatges i documents, així com selecció de textos destacats.

El nom Diigo, és un acrònim que deriva de l'anglès Digest of Internet Information, Groups and Other stuff.

Diigo ha desenvolupat aplicacions per a dispositius mòbils Android, iPad i iPhone. També es pot instal·lar com a barra d'eines als principals navegadors web: Edge, Chrome, Firefox, Safari i Opera.

Més informació: Diigo

Menéame és un lloc web d'agregació de notícies basat en la participació comunitària fundat per Ricardo Galli i Benjamí Villoslada. Funciona de manera que els usuaris registrats envien històries que els altres usuaris del web (registrats o no) poden votar, de manera que es promouen les més votades a la pàgina principal mitjançant l'aplicació d'un algoritme que unifica diversos paràmetres en un únic valor numèric que s'anomena internament karma.

Com el model anglosaxó del qual és una traducció modificada (Digg), combina marcadors socials, el blog i la sindicació amb un sistema de publicació sense editors.

La publicació d'aquesta eina en català fou el 20 de novembre del 2006, aleshores es realitzà amb un programari diferent de l'actual i el 26 de desembre del mateix any, es va complementar amb el codi de Ricardo Galli. El març de 2008 es renovà completament el disseny del web.

En català hi ha La Tafanera, en gallec, existeix Chuza i en basc, Zabaldu, creat el 2006 per un alumne de la Universitat de Mondragón.

Més informació: Menéame

Pinterest és una xarxa social que permet trobar, filtrar, organitzar i compartir imatges i vídeos que hi ha a Internet.

Els usuaris poden crear i organitzar per temes col·leccions d'imatges, esdeveniments, interessos i aficions. Tots aquests continguts es distribueixen en forma del que s'anomenen pinboards, que visualment són com taulers d'anuncis. 

D'aquesta manera, Pinterest és una plataforma molt visual que et permet recopilar en un mateix espai tots els teus interessos.

A més a més, els usuaris poden seguir pinboards d'altres persones que comparteixin els mateixos gustos per tal de buscar inspiració i descobrir coses noves del seu camp d'interès.

L'objectiu principal de Pinterest és unir a persones de tot el món a través d'aquelles coses que troben interessants. El mateix nom ho diu: Pinterest=Pin+interest, enganxa els teus interessos.

Més informació: Pinterest

Pocket, originalment coneguda com a Read It Later, és una aplicació i servei per a la gestió d'una llista de lectura d'articles d'Internet.

Està disponible per OS X, Windows, iOS, Android, Windows Phone, BlackBerry, Kobo eReaders i navegadors web.

L'aplicació permet a l'usuari guardar una pàgina web o article per llegir més tard. Quan l'usuari marca un article, aquest s'envia a la llista de l'usuari, que està sincronitzada en tots els seus dispositius i permet la lectura fora de línia. Els articles es poden ordenar en etiquetes i l'aplicació permet ajustar els paràmetres de text per facilitar la lectura.

Més informació: Pocket

Diigo és el cel de l'anotació.
Una autèntica potència de marcadors socials.

Joan Gibarian

ACTIC C3. GALETES ('COOKIES'), PRIVACITAT A INTERNET

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat de les galetes informàtiques.

Una galeta, també coneguda per la seva denominació anglesa cookie, és un fragment d'informació enviat des d'un servidor de pàgines web a un navegador que pot ésser retornada pel navegador en posteriors accessos a aquest servidor.

El navegador guarda aquesta informació en forma d'arxiu de text al disc dur del visitant de la pàgina web per tal que certes informacions puguin ser recuperades en posteriors visites.

Varen ser utilitzades per primer cop per Lou Montulli, quan treballava a l'empresa Netscape Communications, mentre estudiava les possibilitats del comerç electrònic.

Els usos més freqüents són:

-Guardar el nom d'usuari i contrasenya per evitar tornar-ho a introduir.

-Mantenir un seguiment de les compres en una botiga virtual.

-Utilitzar opcions de continguts o disseny escollides anteriorment.

-Obtenir informació sobre els hàbits de navegació de l'usuari.

-Obtenir informació de l'ordinador del visitant, com l'adreça IP, sistema operatiu o tipus de navegador.

Justament per culpa d'aquesta última utilitat, les galetes han estat sovint un tema recurrent en la privacitat a internet. Degut a la informació que guarden, és relativament fàcil fer un seguiment de les operacions de l'usuari repassant les galetes creades, cosa que permet crear un perfil d'usuari que permeti reconèixer les seves preferències.

Aquests perfils, malgrat ser anònims, llevat que l'usuari introdueixi voluntàriament informació personal, són considerats per alguns com una vulneració de la privacitat.

Més informació: Vilaweb

Diversos països han promogut una legislació específica per intentar evitar que aquest fet afecti a la privadesa de l'usuari. Malgrat això cal destacar que les galetes són únicament fragments d'informació i que per tant no poden esborrar dades, obrir finestres emergents o generar correu brossa, com a vegades s'ha dit.

La majoria dels navegadors inclouen l'opció d'acceptar o no galetes de les pàgines web visitades, però la no acceptació d'aquestes pot fer que algunes pàgines web no funcionin correctament.

Les galetes són utilitzades per les pàgines web per diferenciar entre els diferents usuaris que hi accedeixen. Resulten un recurs particularment útil en el comerç electrònic, en el qual es pot crear una cistella de la compra virtual que vagi evolucionant en funció dels requeriments de l'usuari. Aquest tipus d'aplicacions estan molt per sobre de les possibilitats del protocol HTTP i resultarien impossibles sense l'ús de galetes.

També són molt útils en pàgines de l'estil de la Viquipèdia, on les galetes permeten als usuaris registrats definir una sèrie de propietats com el tipus de visualització. En altres pàgines com Google, les galetes permeten seleccionar el nombre de resultats mostrats o establir la preferència de l'usuari per certs resultats en concret.

També poden ser utilitzades per realitzar un seguiment dels usuaris a través d'una pàgina web en concret o de diverses pàgines. Aquestes dades són utilitzades posteriorment per propòsits estadístics o publicitaris, en permetre conèixer les preferències dels usuaris que hi naveguen, permetent fins i tot casos de programari espia.

Més informació: Mirall Digital

Les galetes són fragments d'informació intercanviats entre el lloc web i el navegador.

És mitjançant aquesta comunicació que el lloc web (HTTP) pot tenir memòria d'estat i recordar altres interaccions amb l'usuari, que d'una altra forma serien considerats com a fets aïllats. A més les galetes també poden ser creades i definides per un script, creades per un llenguatge com JavaScript, si aquest tipus de format està suportat pel navegador.

La mateixa naturalesa de les galetes implica que un navegador prou avançat ha de ser capaç d'emmagatzemar un nombre mínim de galetes per ser plenament funcional. En concret s'especifiquen un mínim de 300 galetes de 4 kilobytes de mitjana, un mínim de 20 per domini.

Les galetes són, generalment, esborrades en tancar el navegador, però per tal de poder aprofitar al màxim les seves funcionalitats, algunes d'aquestes persisteixen en el disc dur de l'ordinador per tal de poder ser d'utilitat en futures sessions.

Aquest tipus de galetes, anomenades persistents, tenen una data d'esborrament que és definida pel creador del lloc web, i que permeten per exemple, recordar els productes comprats en altres sessions comerç electrònic o recordar les contrasenyes guardades en pàgines en les que es requereix identificació. En aquest sentit es parla dels inconvenients dels fitxers temporals d'Internet.

Més informació: Internet Segura

Segons la configuració dels diferents navegadors, els usuaris poden determinar les diferents actuacions respecte a les galetes.

-Les galetes s'accepten sempre.

-Es pregunta en cada cas si es poden acceptar les galetes.

-Les galetes no s'accepten mai.

Alguns navegadors com ara Firefox també incorporen un gestor de galetes, amb opcions que permeten opcions alternatives:

-Acceptar només aquelles galetes etiquetades com a no permanents.

-Acceptar galetes només dels llocs prèviament seleccionats.

-No acceptar les galetes de tercers.

-Veure les galetes de forma individual i escollir si es conserven o s'esborren.

També hi ha plataformes alternatives com el P3P que permeten opcions més avançades pel que fa a l'ús i la gestió de galetes, d'acord amb les polítiques de privadesa definides per l'usuari.

Més informació: EDUVIC

 Si no actuem ara per salvaguardar la nostra privadesa,
tots podríem convertir-nos en víctimes d'un robatori d'identitat.

Bill Nelson

ACTIC C3. MISSATGERIA INSTANTÀNIA I VIDEOCONFERÈNCIA

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre missatgeria instantània i videoconferències.

La missatgeria instantània (IM) és un sistema que permet intercanviar missatges entre dues o més persones en temps real, utilitzant una xarxa de comunicacions, com per exemple Internet.

Aquests serveis han heretat algunes idees de l'antic, tot i que encara popular, sistema de conversa IRC. Cadascun d'aquests missatgers permet enviar i rebre missatges d'altres usuaris utilitzant els mateixos programes, però, darrerament han aparegut alguns clients de missatgeries que ofereixen la possibilitat de connectar-se a diverses xarxes alhora: Pidgin i Trillian.

Es poden enviar i rebre tota mena de documents i arxius, informació de contacte, ubicació, imatges i vídeos.

Admeten grups de persones i llistes de distribució. Alguns clients ofereixen la possibilitat d'enviar missatges encriptats que es destrueixen al cap d'un temps determinat. L'última generació dels programes de missatgeria permet fer videoconferències i trucades mitjançant la telefonia IP.

Una primera forma de missatgeria instantània va ser implementada en el sistema PLATO utilitzat a principis de la dècada del 1970. Més tard, el sistema talk implementat en UNIX/LINUX va ser utilitzat àmpliament utilitzat per enginyers i acadèmics durant les dècades de 1980 i 1970 per comunicar-se a través d'internet.

ICQ va ser el primer sistema de MI per ordinadors amb sistema operatiu diferent a UNIX/LINUX en el novembre de 1996. A partir de la seva aparició, han sorgit un gran nombre de variacions de MI. Els més populars a la primera dècada del segle XXI foren el Windows Messenger o el Google Talk.

Més informació: DIBA

En els primers programes de missatgeria instantània, cada lletra era enviada després d'escriure-la, d'aquesta manera les correccions dels errors també es veien en temps real. Això feia que les converses semblessin més una conversa telefònica que un intercanvi de text.

En els programes actuals, habitualment, s'envia cada frase de text un cop l'hem acabat d'escriure-la. A més a més en alguns, també es permet deixar missatges, encara que l'altra part no estigui connectada (estil contestador automàtic). Una altra funció que tenen molts serveis és la possibilitat d'enviar-se fitxers.

L'any 2013, l'ús de missatgeria instantània era del 83%, segons l'estudi d'audiència d'internet realitzat per l'AIMC. En canvi el correu electrònic, segons l'AIMC, no s'ha arribat a utilitzar tan poc com el 2013 (70%) des de 1997, quan l'ús estava al 69%.

El funcionament és molt senzill: tenim una llista de contactes (adreces de correu vàlides), als que hem autoritzat que sàpiguen el nostre estat (connectat, desconnectat, ocupat, enfeinat...), encara que podem falsejar-lo. Llavors en aquesta llista de contactes podem obrir una finestra de conversa amb els que estiguin disponibles.

A més d'usos lúdics i personals es pot emprar com a eina de gestió a l'àmbit professional. Per exemple, pot utilitzar per a compartir informació i coneixement, ajudar a la coordinació d'un grup de treball o trametre queixes i propostes.

Més informació: IOC

Com a avantatges té l'agilitat, la rapidesa i i la facilitat d'ús.

Els inconvenients principals són la feble fiabilitat, la manca de servei postvenda i en molts clients la molt feble o manca de seguretat, tot i que tant la seguretat com la robustesa de l'aplicació depenen del client escollit. A més, no existeixen actualment eines per auditar l'ús de la missatgeria instantània i valorar-ne la seva qualitat.

El caràcter instantani d'aquest tipus de missatgeria comporta també que sigui efímer, cosa que s'ha de tenir en compte i pot ser un avantatge o inconvenient, segons l'ús. D'altra banda, per a les persones que treballen amb un ordinador de sobretaula els pot ser més còmode poder accedir i gestionar el compte des de l'ordinador, cosa que no és possible amb tots els clients, ja que alguns no tenen accés a pàgines web.

Els clients de missatgeria instantània són programes que serveixen per a enviar i rebre missatges instantanis amb altres usuaris connectats a Internet o altres xarxes. Els clients principals de la missatgeria instantània mòbil, que es pot usar des de dispositius de telèfon mòbil, són:

-WhatsApp. 430 milions d'usuaris. Programari no lliure amb defectes de seguretat.

-Line. 360 milions d'usuaris al món. Programari no lliure.

-Telegram. 100 milions d'usuaris al món. Programari lliure amb llicència GPL.

Altres clients de missatgeria instantània existents són Hangouts, Pidgin (multixarxa), Skype, Trillian (multixarxa), Viber o Signal.

Més informació: Xarxanet

La videoconferència és la comunicació de vídeo i al mateix temps so.

En telefonia mòbil es denomina UMTS (Universal Movil Telecomunication System), com a servei vinculat a les grans companyies solament es troba disponible en Estats Units i part d'Europa, però mitjançant internet es troba a l'abast de tothom amb accés a la xarxa amb amplada de banda suficient.

La videoconferència és un mitjà pel qual els individus es poden trobar cara a cara i en temps real per a parlar.

Es necessita un ordinador amb un software, una càmera de vídeo i una connexió a Internet de bona qualitat.

La videoconferència permet a un grup de persones ubicades en llocs distints dur a terme reunions com si estigueren en la mateixa sala. És una combinació tecnològica d'àudio, vídeo i xarxes de comunicació que serveix perquè grups o individus puguen trobar-se cara a cara en un temps real per interaccionar.

És un sistema de comunicació dissenyat per a portar a terme trobades a distància, el qual, ens permet la interacció visual, auditiva i verbal amb persones de qualsevol part del món; sempre que els llocs web a distància tenguin equips compatibles i un enllaç de transmissió entre ells.

Amb la videoconferència podem compartir aplicacions, intercanviar punts de vista, mostrar i veure tota mena de documents, dibuixos, gràfics, fotografies, imatges d'ordinador, vídeos, en el mateix moment; amb el fi de crear, visualitzar i modificar arxius de forma simultània; sense necessitat que ell o els participants hagin de traslladar-se al lloc en què s'estigui realitzant l'esdeveniment.

Existeixen dos criteris per a classificar les videoconferències: segons el nombre de punts de connexió i segons el format tècnic.

Més informació: Hub Spot

Segurament, en un món de correu electrònic,
videoconferència i assistents virtuals,
no s'espera que l'oficina sembli extremadament anacrònic?
Tanmateix, fins ara sembla que el lloc on es treballa sí importa,
perquè la creativitat i la innovació s'alimenten
de les interaccions físiques entre les persones.

Noreena Hertz

ACTIC C3. CORREU ELECTRÒNIC, COMUNICACIÓ ASÍNCRONA

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre el correu electrònic.

El correu electrònic, (e-mail o email, de l'anglès) es refereix al sistema que permet redactar, enviar i rebre missatges (cartes, missives o lletres) utilitzant sistemes digitals de telecomunicació.

També s'hi poden adjuntar documents electrònics o altres fitxers. Avui en dia, la majoria de sistemes de correu electrònic usen Internet.

El correu electrònic és un dels serveis més populars d'Internet. En comparació amb el correu ordinari, té l'avantatge de ser més econòmic i alhora més ràpid. Més sovint, el correu electrònic es transmet a servidors que treballen amb el protocol SMTP (Simple Mail Transfer Protocol). Pot ser de caràcter privat, empresarial o institucional.

Una adreça de correu electrònic té la forma usuari@domini.exemple, que és l'origen o la destinació de missatges tramesos per correu electrònic.

La part abans del signe @ és la part local de la direcció, sovint el nom d'usuari del destinatari, i la part a la dreta del signe @ és el nom de domini. Mitjançant DNS, es pot comprovar que aquest domini accepta correu electrònic per aquesta adreça determinada.

Alguns dels problemes amb què conviu l'usuari que fa servir el correu electrònic són el correu brossa (l'spam) i els cucs. Són fenòmens que s'han estès molt en els darrers anys, i tenen un efecte molt negatiu en els usuaris de correu electrònic, i un cost econòmic considerable.

Més informació: EAPC-Gencat

El correu electrònic és anterior a Internet. Es va començar a utilitzar el 1965, per permetre la comunicació entre usuaris d'ordinadors de temps compartit (mainframes).

Aviat es va implementar la possibilitat d'enviar missatges entre ordinadors connectats per xarxa. El correu electrònic es va estendre aviat per la xarxa ARPANET, predecessora d'Internet.

El 1971, Raymond Tomlinson va usar per primera vegada el símbol @ (arrova) per separar el nom de l'usuari de la seva màquina.

El servei de correu electrònic aviat es va popularitzar, i es van desenvolupar protocols per permetre la comunicació amb usuaris fora d'ARPANET. Per a permetre la connexió entre ordinadors que no estaven directament connectats, calia especificar la ruta que el missatge havia de seguir per anar d'un ordinador a l'altre, especificant totes les màquines intermèdies separades per un signe !. En molts casos, calia fer servir rutes amb fins a 10 o més connexions. La possibilitat que algun node fallés i el missatge no arribés a destí era força alta. Una manera d'evitar això era donant diversos camins alternatius, amb l'esperança que algun d'ells funcionés.

Més informació: Thunderbird

El correu electrònic consta de dos components principals:

-Capçalera (header). Conté de forma estructurada informació com l'emissor i el destinatari, assumpte, data, i altra informació.

-Cos (body). El missatge en si com a text no estructurat. De vegades conté la signatura al final.

La capçalera conté com a mínim els següents camps:

-From: (De:) L'adreça d'e-mail, i opcionalment el nom de l'emissor.

-To: (A:) L'adreça (o adreces), i opcionalment el nom del receptor (o receptors).

-Subject: (Assumpte:) Un resum del contingut del missatge.

-Date: (Data:) L'hora i dia local de quan el missatge ha estat escrit.

Aquests camps es transmeten en anglès, ja que formen part del protocol. El camp To no està necessàriament lligat a les adreces a les quals s'envia el missatge. La llista de destinataris no s'extreu de la capçalera de l'e-mail, sinó que s'especifica en el protocol SMTP.

Més informació: Gmail

Altres camps freqüents són:

-Cc: Còpia de carbó (carbon copy).

-Bcc: Còpia de carbó oculta (blind carbon copy).

-Received: Informació de seguiment generada pels servidors de correu que han gestionat el missatge prèviament.

-Content-Type: Informació de com s'ha de mostrar el missatge, normalment de tipus MIME.

-Reply-To: L'adreça que s'hauria d'usar per contestar al remitent.

-References: La id del missatge al qual es respon (en cas que es respongui) i la id d'aquest missatge.

-In-Reply-To: La id del missatge al qual es respon.

-X-Face: Petita icona, normalment mostrant la cara del remitent.

Més informació: Hotmail

Les dues seccions se separen per una línia en blanc.

Pros

Amb la comunicació en temps real per reunions o trucades telefòniques, els participants han de treballar en el mateix horari, i cada participant ha de passar la mateixa quantitat de temps en la reunió o trucada. El correu electrònic permet asincronisme: cada participant pot controlar el seu horari independentment.

Contres

En el món dels negocis, la majoria de gent passa d'una a dues hores dels seus dies feiners en el correu electrònic: lectura, ordenació, informació fragmentada 'recontextualitzada', i escrivint correus.

L'ús de correu electrònic està augmentant a causa del creixement de la globalització, la divisió de les feines i la subcontractació, entre altres coses. El correu electrònic pot portar a alguns problemes coneguts:

-Pèrdua de Context. El context està perdut per sempre; no hi ha cap manera de recuperar el text. La informació en context, com en un diari, és molt més fàcil i més ràpid d'entendre que la informació no editada i de vegades en fragments inconnexos.

-Sobrecàrrega d'informació. El correu electrònic és una tecnologia de tramesa automàtica (push technology). El remitent controla qui rep la informació. La disponibilitat de llistes de correu i l'ús de còpia a tothom pot portar a rebre informació indesitjada o irrellevant.

-Inconsistència. El correu electrònic pot duplicar la informació. Això pot ser un inconvenient quan un equip gran està treballant en documents i informació sense contacte constant amb els altres membres de l'equip.

La utilitat de correu electrònic està sent amenaçada per quatre fenòmens: bombardeig de correu electrònic, spam, phishing, i cucs.

A més de l'spam, hi ha altres dificultats que afecten la seguretat i veracitat del correu electrònic:

-Els virus informàtics. Es propaguen mitjançant fitxers adjunts infectant l'ordinador de qui els obre.

-El phishing o pesca electrònica. Són correus fraudulents que intenten aconseguir informació bancària.

-Els enganys (hoax). Difonen notícies falses de manera massiva.

-Les cadenes de correu electrònic. Consisteixen a reenviar un missatge a molta gent, tot i que sembla inofensiu, la publicació de llistes d'adreces de correu contribueix a la propagació a gran escala de l'spam i de missatges amb virus, phishing i hoax.

Un altre problema són els anomenats cucs; són programes semblants als virus informàtics, que utilitzen el correu electrònic per propagar-se.

Malgrat aquests desavantatges, el correu electrònic ha esdevingut el medi més àmpliament usat de comunicació en el món dels negocis.

 Més informació: Yahoo

MailChimp és un servei de màrqueting per correu electrònic i el nom comercial del seu operador, una empresa dels Estats Units, fundada el 2001. En data de juny de 2014 s'enviaven mensualment més de 10 mil milions de correus electrònics en nom dels seus usuaris.

MailChimp va començar com a servei de pagament i va afegir l'opció freemium vuit anys més tard.

Al principi s'anava a anomenar ChimpMail, però el nom va ser canviat després que l'empresa s'adonés que ja no podien fer servir aquest domini d'Internet.

El logo de l'empresa és un ximpanzé, i el web i les comunicacions inclouen diversos gràfics i ginys relacionats amb els ximpanzés.

Més informació: Email Tool Tester

 El correu electrònic és conegut.

És còmode. És fàcil d'utilitzar

Però podria ser l'assassí més gran

de temps i productivitat a l'oficina avui dia.

Ryan Holmes

ACTIC C3. MOTORS DE CERCA, ACCÉS A LA INFORMACIÓ

Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb els companys de Castelldefels. Han parlat sobre els motors de cerca.

Un motor de cerca o de recerca o bé cercador és un programa informàtic dissenyat per ajudar a trobar informació emmagatzemada en un sistema informàtic com ara una xarxa, Internet, un servidor o un ordinador personal. 

L'objectiu principal és el de considerar altres programes informàtics, pàgines web i documents, entre d'altres. A partir d'una determinada paraula o paraules o una determinada frase, l'usuari demana un contingut sota un criteri determinat, i llavors recupera una llista de referències que compleixen aquest criteri.

El procés es realitza a través de les metadades, elements que permeten recuperar informació als motors de cerca.

Els índexs que utilitzen els cercadors sempre estan actualitzats a través d'un robot web per generar rapidesa i eficàcia en la recerca. Els directoris, en canvi, són gestionats per editors humans.

-Índexs o directoris. Són repertoris de pàgines web ordenats per temàtiques. El seu ús és simple i senzill, només cal anar clicant sobre les categories i subcategories. L'ordre l'estableix una persona, no una màquina, és a dir, el criteri acostuma a ser subjectiu.

-Motors de cerca. Són cercadors que, a través d'un robot anomenat aranya, rastregen Internet recol·lectant pàgines web i introduint-les a la base de dades automàticament. La característica principal és que aquesta cerca es du a terme a partir d'una paraula clau. Els principals motors de cerca són Google, Yahoo! i Bing, entre d'altres.

Més informació: Eye Wated

El Cercador Google, en anglès Google Search, o també anomenat Google Web Search o simplement Google, és un cercador web desenvolupat per Google.

És el motor de cerca més utilitzat a la World Wide Web a totes les plataformes, amb un 92,62% de quota de mercat a juny de 2019, i processant més de 5.400 milions de cerques cada dia.

El cercador de Google proporciona almenys 22 característiques especials més enllà de la paraula original. Aquestes inclouen sinònims, previsions meteorològiques, zones horàries, cotitzacions de borsa, mapes, dades sobre terratrèmols, cartellera de cinema, informació sobre aeroports, i resultats esportius.

El percentatge exacte del total de les pàgines web que Google troba no es coneix, ja que és molt difícil de calcular.

Google no només cerca els índexs i la memòria cau de les pàgines web, sinó que també pren imatges d'altres tipus d'arxius, on s'inclouen els PDF, els documents de Word, els fulls de càlcul Excel, els Flash SWF i els arxius de text pla. Excepte en el cas del text i dels arxius SWF, la versió en memòria cau és una conversió del (X)HTML, permetent que aquells sense l'aplicació de visualització corresponent puguin llegir l'arxiu.

Els usuaris poden personalitzar el motor de cerca, mitjançant l'establiment d'un idioma per defecte, a través de la tecnologia SafeSearch; filtrant i definint el nombre de resultats que es mostren en cada pàgina. Google ha sigut criticat per col·locar bescuits de llarg termini en els ordinadors dels usuaris per a emmagatzemar les preferències d'aquests, una tàctica que també els permet seguir els termes de cerca de l'usuari i retenir les dades durant més d'un any.

Per a qualsevol consulta, fins als 1.000 primers resultats poden ser mostrats amb un màxim de 100 per pàgina. La possibilitat d'especificar el nombre de resultats està disponible només si la Cerca instantània no està habilitada. Si la Cerca instantània està activada, només 10 resultats seran mostrats; independentment de qualsevol ajust.

Més informació: GM Cloud Design

Yahoo! Inc. és una empresa global de mitjans amb seu als Estats Units d'Amèrica que té per missió: ser el servei global d'Internet més essencial per a consumidors i negocis. Posseeix un portal d'Internet, un cercador, un directori Web i una sèrie de serveis, incloent-hi el popular correu electrònic Yahoo!

A finals del 2012 ja ocupava una quota de mercat del 16,3%, molt per darrere de Google però 4 punts per sobre de Yahoo!

Més informació: Neo Attack

Microsoft Bing és un motor de cerca de Microsoft. El servei té els seus orígens en els anteriors motors de cerca de Microsoft: MSN Search, Windows Live Search i Live Search.

Bing ofereix una varietat de serveis, entre els quals es troba la cerca de webs, vídeos, imatges i mapes interactius. Empra el llenguatge de programació ASP.NET i segueix els principis de disseny Modern UI.

Anteriorment, el motor de cerca de Microsoft va ser denominat amb noms diferents com Live Search, Windows Live Search i MSN Search en diferents èpoques.

Bing va ser presentat oficialment el 28 de maig del 2009 i va ser posat en línia el 3 de juny del 2009 amb una versió preliminar.

Més informació: Microsofters

 Alguns diuen que Google és Déu. 

Altres diuen que Google és Satanàs. 

Tanmateix, si pensen que Google és massa potent, 

recordeu que amb els cercadors a diferència d'altres empreses, 

només cal un sol clic per anar a un altre cercador.

Sergey Brin