Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb elscompanys de Castelldefels.
Han estat parlant sobre diferents aplicacions per a telèfons intel·ligents i tauletes tàctils.
Una aplicació mòbil (app o apli) ésuna aplicació informàtica dissenyada per ser utilitzada en tauletes tàctils, telèfonsintel·ligents i altres dispositius mòbils.
Es poden adquirir a través de plataformes de distribució d'aplicació. Algunes aplicacions són gratuïtes, mentre que altres han de ser comprades.
Solen ser descarregades de la plataforma de distribució a un dispositiu de destinació mòbil com un iPhone, una Blackberry o un telèfon d'Android, però de vegades poden ser descarregades directament a ordinadors, tant portàtils com de sobretaula.
Les aplicacions mòbils van ser originalment ofertes per millorar la productivitat general i la recuperació de documents, incloent-hi funcions bàsiques com email, calendari, contactes, o informació meteorològica.
No obstant això, la demanda pública i la disponibilitat d'eines de desenvolupament, van portar a la seva ràpida extensió en altres categories com a jocs, GPS, compra d'entrades per esdeveniments, consulta de comptes d'estalvis, etc. La popularitat de les aplicacions mòbils ha seguit creixent a causa que el seu ús s'ha fet cada vegada més freqüent entre els usuaris de telèfons mòbil.
Les plataformes de distribució més utilitzades són:
App Store
La botiga d'Apple d'iOS va ser el primer servei de distribució d'aplicacions establint l'estàndard del servei, cosa que encara fa avui dia.
Blackberry World
Va sorgir l’abril de 2009 com Blackberry App World.
Google Play
Google Play, anteriorment conegut com a Android Market, és una tenda de programari internacional en línia desenvolupada per Google per a dispositius d'Android.
Nokia Store
La botiga d'aplicacions per telèfons de Nokia va ser llançada internacionalment el maig de 2009.
Windows Phone Store
El Windows Phone Store és la plataforma de distribució de Microsoft per als dispositius que compten amb el sistema operatiu mòbil Windows Phone. Va ser llançada l’octubre de 2010.
Samsung Apps Store
La botiga d'aplicacions per als mòbils de Samsung va ser fundada el setembre del 2009. Actualment, ofereix aplicacions per als mòbils de Windows, Android o plataformes Bada.
No tot el trànsit es crea igual. En el futur 5G, aplicacions de missió crítica com la cirurgia a distància haurà de tenir prioritat sobre altres trànsits. Hi haurà d'haver un règim regulador que permet al proveïdor de serveis crear serveis que es diferencien en funció de les experiències dels usuaris.
Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb elscompanys de Castelldefels.
Han estat parlant sobre diferents sistemes operatius.
El sistema operatiu és el conjuntdels diferentsprogrames quecontrolen el funcionament d'unordinador.
Les seves funcions consisteixen a gestionar les transferències d'informació internes, procurar la comunicació de l'ordinador amb els operadors, controlar l'execució dels programes amb la detecció dels errors, encadenar automàticament les feines, optimitzar els recursos (memòria i unitat aritmètica), carregar i descarregar automàticament els programes en funció de l'espai de memòria i dels diferents perifèrics.
El sistema operatiu és el programari responsable de gestionar els recursos en un terminal, sigui un ordinador personal o un telèfon mòbil.
El sistema operatiu actua com a amfitrió dels diversos programes d'aplicació que normalment corren sobre una màquina.
Una de les principals funcions és gestionar els detalls de l'operació del maquinari, de manera que els diversos programes no se n'hagin d'ocupar, alleugerint i fent més fàcil així el procés de programació d'aquestes aplicacions. La gran majoria d'ordinadors, des de telèfons mòbil, ordinadors personals, videoconsoles fins a supercomputadors, usen algun tipus de sistema operatiu.
Els sistemes operatius ofereixen diversos serveis als programes d'aplicació i als usuaris.
Les aplicacions poden accedir a aquests serveis a través d'API (application programming interfaces o interfície de programació d'aplicacions) o a través de crides de sistema.
Alguns dels sistemes operatius més comuns són Microsoft Windows, GNU/Linux, Mac OS X; també Solaris.
Microsoft Windows és el que té amb diferència més quota de mercat en els segments d'ordinadors de sobretaula i portàtils; Microsoft Windows és una família de sistemes operatius propietaris més utilitzat en els ordinadors personals i és el més habitual dels sistemes operatius per a ordinadors personals, amb un 90% de la quota de mercat.
Els sistemes operatius, en la seva condició de capa programari que possibiliten i simplifica el maneig de la computadora, ocupen una sèrie de funcions bàsiques essencials per a la gestió de l'equip. Els sistemes operatius aconsegueixen:
-Proporcionar més comoditat en l'ús d'un computador.
-Gestionar de manera eficient els recursos de l'equip, executant serveis per als processos (programes).
-Brindar una interfície a l'usuari, executant instruccions (comandaments).
-Permetre que els canvis deguts al desenvolupament del mateix SOTA es puguin realitzar sense interferir amb els serveis que ja es prestaven (evolutivitat).
Un sistema operatiu ocupa cinc funcions bàsiques en l'operació d'un sistema informàtic: subministrament d'interfície a l'usuari, administració de recursos, administració d'arxivaments, administració de tasques i servei de suport i utilitats.
L'execució d'un programa implica la creació d'un procés per part del sistema operatiu.
Les CPU modernes suporten dos modes d'operació: el mode protegit i mode supervisor, cosa que permet que certes funcions de la CPU només les controli el sistema operatiu.
Entre altres coses, un sistema operatiu multitasca és responsable de gestionar tota la memòria del sistema que els programes fan servir. Això assegura que un programa no interfereix amb memòria ja usada per un altre programa. Com que molts programes s'executen a la vegada, cada un ha de tenir accés independent a la memòria.
La multitasca es refereix al fet que múltiples processos independents corrin en el mateix ordinador, donant l'aparença que les tasques s'executen al mateix temps. Un controlador (driver en anglès) és un tipus de programari dissenyat específicament per permetre la interacció entre els dispositius de maquinari.
Microsoft Windows és una sèrie de sistemes operatius i interfícies gràfiques d'usuari produïts per Microsoft.
Microsoft va introduir per primera vegada un entorn operatiu anomenat Windows el novembre de 1985 com un complement a MS-DOS, en resposta al creixent interès en les interfícies gràfiques d'usuari (GUI).
Microsoft Windows ha arribat a dominar el mercat del PC, superant al Mac OS, que havia estat introduït prèviament. La versió més recent d'un Windows client és el Windows 11; la versió més recent de servidor és el Windows Server 2019.
Android és un conjunt de programari per a telèfons mòbils que inclou un sistema operatiu, programari intermediari i aplicacions.
Google Inc. va comprar el desenvolupador inicial del programari, Android Inc., el 2005.
Android té una gran comunitat de desenvolupadors que escriuen aplicacions o apps que estenen les funcions dels dispositius. Hi ha actualment unes 300.000 aplicacions disponibles per a l'Android.
Google Play, prèviament conegut com a Android Market, és el dipòsit d'aplicacions en línia oficial de Google, tot i que també es poden descarregar per llocs web de tercers. Els desenvolupadors escriuen principalment en Java, controlant el dispositiu mitjançant biblioteques de Java desenvolupades per Google.
Linux és una família de sistemes operatius formats pel Nucli del sistemaoperatiu (kernel) Linux juntament amb les utilitats GNU, denominat devegades GNU/Linux. Avui en dia, hi ha moltes distribucions de programari basades en aquest sistema operatiu.
Mac OS (de l'anglès Macintosh Operating System, en català Sistema Operatiu deMacintosh) és el nom del sistema operatiu creat per Apple per a la seva líniad'ordinadors Macintosh, també aplicat retroactivament a les versions anteriors a System 7.6, i que va aparèixer per primera vegada en System 7.5.1.
És conegut per haver estat un dels primers sistemes dirigits al gran públic a comptar amb una interfície gràfica composta per la interacció del ratolí amb finestres, icones i menús.
El 1984 em va quedar clar que Microsoft seria probablement el gran guanyador en la categoria d'aplicacions de programari per a PC i de sistemes operatius, en part per la dinàmica de posseir i controlar el sistema operatiu: això els donava un poder enorme, i vaig arribar a veure Bill Gates era un ferotge competidor.
Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb elscompanys de Castelldefels. Han estat parlant sobre Drive, el núvol d'emmagatzemament de Google.
Google Drive és un servei d'allotjament d'arxius que va ser introduït per Google el 24 d'abril de 2012.
És el reemplaçament de Google Docs que ha canviat la seva adreça URL, entre altres qualitats.
Cada usuari compta amb 15 gigabytes d'espai gratuït per emmagatzemar els seus arxius, ampliables mitjançant diferents plans de pagament. És accessible a través del lloc web des de computadores i disposa d'aplicacions per Android i iOS que permeten editar documents i fulls de càlcul.
Amb el llançament de Drive, Google va unificar l'emmagatzematge disponible per a un únic usuari de tal manera que en aquests 15 GB es guarden també els missatges de correu electrònic de Gmail i les imatges de Google+ que superin els 2048x2048 píxels.
Google ofereix 15 GB inicials a tots els usuaris que es comparteixen entre tres dels seus productes més usats: Gmail, Google+ Fotos (Picasa) i Google Drive.
Els usuaris poden augmentar aquests 15 GB mitjançant subscripció mensual per disposar de més emmagatzematge. És important saber que els arxius allotjats que usin els formats natius de Google Docs no expliquen en aquests 15 GB igual que les imatges de Google+Fotos menors que 2048x2048 píxels i els vídeos que durin menys de 15 minuts.
Inicialment, Google Docs oferia 1 GB d'emmagatzematge gratis; el 24 d'abril de 2012 Google va presentar Google Drive que oferia 5 GB d'emmagatzematge gratis. A més de presentar Drive, Google va fer altres canvis en el servei, incloent-hi l'augment de capacitat gratuït de Gmail de 7 GB a 10 GB.
Originalment Gmail, Google Docs i Picasa explicaven per separat l'emmagatzematge gratuït de cada plataforma i l'emmagatzematge atorgat per aquests plans es compartia. A poc a poc Google va anar unificant l'emmagatzematge dels usuaris i actualment tot l'espai és conjunt, sigui gratis o de pagament.
Perquè Drive sincronitzi fitxers entre l'ordinador de l'usuari i el seu emmagatzematge en el núvol, el client ha d'estar obert en la computadora de l'usuari.
El client es comunica amb Drive perquè els canvis en un costat es reflecteixin en l'altre i que així sempre continguin els mateixos arxius.
El client de Drive està disponible per als següents dispositius: PC amb Windows XP, Windows Vista, Windows 7 i Windows 8 que usin particions NTFS, o Mac US X 10.6 (Snow Leopard) o superior; telèfons intel·ligents i tauletes amb Android 2.1 (Eclair) o superior; iPhones i iPads amb iOS 5.0 o superior. A més d'aquests sistemes, Sundar Pichai va dir que Google Drive estaria molt bé integrat amb Chrome US.
Google Documents i Fulls de càlcul, oficialment Google Docs & Spreadsheets és un programa gratuït basat en Web per crear documents en línia amb la possibilitat de col·laborar en grup.
Inclou processador de textos, Full de càlcul, programa de presentació bàsic, creador de dibuixos i editor de formularis destinats a enquestes.
Google Docs juntament amb Gmail, Google Calendar i Google Talk; el 7 de juliol de 2009, van deixar la seva qualitat de Beta i van passar a ser productes acabats.
A partir de gener del 2010, Google va començar a acceptar qualsevol arxiu en Google Docs, entrant al negoci de l'emmagatzematge en línia amb un màxim d'1 GB, amb expansions per costos addicionals, i preparant el camí per Google Chrome US.
El 24 d'abril de 2012, Google Docs va canviar la seva denominació a Google Drive incorporant la capacitat de sincronitzar arxius amb el PC i augmentant la quota d'emmagatzematge gratuït a 5 GB.
Google Docs va canviar la seva denominació per Google Drive el 24 d'abril de 2012, canviant la seva adreça d'enllaç de docs.google.com per drive.google.com entre altres qualitats. Cada usuari compta amb 15 gigabytes de memòria gratuïts per emmagatzemar els seus arxius, un augment important des del Gygabyte inicial de Google Docs, ampliables mitjançant pagament. Està disponible per a ordinadors i portàtils Mac, Android, iPhone i iPad.
Amb el llançament de Google Drive, Google va augmentar l'espai d'emmagatzematge de Gmail a 10 GB; actualment aquest espai està unificat a 15 GB i és compartit entre els dos serveis a lliure elecció de l'usuari.
Les novetats destacades en el seu llançament van ser:
-Ampliació de l'emmagatzematge gratuït d'1 GB a 5 i posteriorment a 15 GB.
-Capacitat de sincronització d'arxius amb el PC, i visualització millorada de documents de Google fora de línia.
-Canvis en la barra lateral de navegació.
Enfront de l'anterior sistema de visualització fora de línia denominat Google DocsSense Connexió, el nou sistema de Google Drive permet moure i eliminar documents de Google sense estar connectat a Internet. En connectar-se, GoogleDrive reflecteix aquests canvis en el núvol. Fins i tot és possible recuperar documents Google de la paperera del PC.
El sistema de sincronització d'arxius permet a l'usuari:
-Editar els seus arxius en el PC i tenir-los disponibles en el núvol.
-Comptar amb respatller automàtic.
-Comptar amb un control de versions, podent accedir a versions anteriors d'un arxiu després de ser modificat.
-Realitzar pujades o baixades massives d'arxius, respectant l'estructura de carpetes.
Google Drive no és superior a altres sistemes de respatller d'arxius com iDrive, o de sincronització com Dropbox, encara que integra sense conflictes totes les eines en un sol producte.
Google Docs permet que els usuaris de telefonia mòbil puguin navegar pels seus documents de Google Docs. Els usuaris poden veure i poden editar els documents.
Existeix una versió de Google Docs per l'iPhone que inclou la funcionalitat per a la visualització i edició de presentacions, juntament amb una interfície dissenyada específicament per a aquest dispositiu.
Existeixen certs límits en manejar documents per cada compte. Els documents de text poden tenir fins a 500 kB més 2 MB per a imatges incrustades. Cada full de càlcul pot tenir fins a 10 000 files, 256 columnes, 100 000 cel·les i 40 fulles. Només poden obrir-se fins a 11 fulles al mateix temps i poden importar-se presentacions de fins a 10 MB.
Google Docs és suportat per Google Chrome, Mozilla Firefox, InternetExplorer (Edge), Opera, Safari i Maxthon.
Tampoc és possible fer modificacions als documents sense l'autorització de l'editor del document i per descarregar els arxius és necessari disposar d'un compte de Google.
L'accés segur via SSL no està habilitat per defecte, però existeix l'opció d'accedir per HTTPS a Google Docs i treballar de manera segura.
La privadesa de documents sensibles pot ser compromesa pel fet que molta gent està autenticada en els seus comptes de Google de forma gairebé permanent perquè els comptes Google s'utilitzen per a la gran varietat de serveis oferts per Google com a correu electrònic i/o calendari. Malgrat que aquest login unificat té clars avantatges, representa un potencial risc per a la seguretatmentre l'accés a Google Docs no requereixi comprovació de contrasenya.
Avui, The Grandma ha continuat la seva formació en ACTIC amb elscompanys de Castelldefels.
Han estat parlant sobre els dispositius mòbils i el seu ús amb Internet.
Un dispositiu mòbil és un aparell electrònic de mides reduïdes i lleugers que pot ser utilitzat mentre es transporten.
Normalment, tenen capacitat per a connectar-se a Internet i solen estar dissenyats per a executar una tasca concreta; tot i això, hi ha dispositius que ens permeten fer diferents tasques amb el mateix aparell.
Aquests dispositius normalment també poden connectar-se a un ordinador per tal de complementar les seves funcions, actualitzar-se o transferir dades.
Telèfon mòbil
El telèfon mòbil és un dispositiu electrònic amb ràdio de curt abast usat per a comunicacions mòbils de veu i dades.
Funciona sobre una xarxa d'estacions de base especialitzades i distribuïda pel territori, conegudes com a «cel·les».
A més de la funció de veu estàndard d'un telèfon, els mòbils actuals poden suportar molts serveis addicionals, com els SMS per a missatges de text, correu electrònic, commutació de paquets per a l'accés a Internet, jocs, bluetooth, infrarojos (IRDA), càmera amb gravador de vídeo, i MMS per enviar missatges amb fotos i vídeo. La majoria dels telèfons mòbils es connecten a una xarxa d'estacions de base (cel·les), que al seu temps estan interconnectades amb la xarxa telefònica commutada, amb l'excepció de telèfons mòbils per satèl·lit.
Telèfon intel·ligent
Un telèfon intel·ligent, en anglès smartphone, és un ordinador de butxaca amb capacitats de telèfon mòbil que té un sistema operatiu capaç d'instal·lar aplicacions mòbils.
Dit amb altres paraules, és un dispositiu mòbil que combina les funcions d'informàtica mòbil i mòbil en una sola unitat. Això li permet de tenir múltiples funcions: accés a Internet, agenda electrònica, gestió del correu electrònic, videojocs o xarxes socials.
GPS
Un receptor GPS (Global Positioning System en anglès o Sistema de Posisionament Global en català) és un dispositiu de butxaca que permet saber la posició geogràfica longitud i latitud amb una posició d'uns metres, fent servir la tecnologia GPS. Són el substitut dels mapes de butxaca.
PDA
Un organitzador personal, en anglès PDA Personal Digital Assistant,o agendaelectrònica de butxaca, és un ordinador de mà originalment dissenyat com a agenda personal electrònica per poder emprar: calendari, llista de contactes, bloc de notes, recordatoris o pad de dibuix, amb un sistema de reconeixement d'escriptura.
Un cercapersones, en anglès pager, també anomenat dispositiu de radiolocalització o radiomissatgeria, localitzador, buscapersones, beeper, o familiarment cerca, és un dispositiu de telecomunicacions molt simple que permet rebre missatges de text curt.
Per exemple, un cercapersones unidireccional només rep missatges numèrics, com ara el número d'un telèfon amb el qual s'espera que l'usuari contacti. Hi ha altres models que poden rebre missatges alfanumèrics, així com missatges bidireccionals que tenen l'habilitat d'enviar i rebre correu electrònic, pàgines numèriques i servei de missatges curts.
Va ser inventat per Multitone Electronics el 1956 per a l'Hospital de Saint Thomas de Londres amb la funció d'alertar als doctors dels serveis d'urgència.
Ordinador portàtil
Un ordinador portàtil és un petit ordinador mòbil que pesa entre vuit-cents grams i sis quilograms aproximadament, depenent de la grandària, dels materials emprats en la seva fabricació i d'altres factors.
Tauleta tàctil
Una tauleta tàctil, en anglès tablet, és un dispositiu electrònic a mig camí entre un ordinador portàtil i un telèfon mòbil, al qual es pot escriure a través d'una pantalla tàctil.
Un usuari pot utilitzar un estilet o stylus per a treballar amb l'ordinador sense necessitat de teclat ni ratolí.
Calculadora
Una calculadora és una màquina que, per mitjans mecànics o electrònics, és capaç de fer una operació matemàtica.
Les calculadores modernes són petits ordinadors dissenyats per fer operacions científiques en camps específics. Per exemple, hi ha calculadores gràfiques amb la capacitat de representar gràfics matemàtics en el camp de la trigonometria o l'estadística.
Les calculadores modernes són més portables que la majoria dels ordinadors, però els organitzadors personals (PDA) són comparables pel que fa a la mida.
Un reproductor d'àudio digital és un dispositiu que emmagatzema, organitza i reprodueix fitxers d'àudio digital.
Generalment, se'l denomina reproductor de MP3, reproductor MP3 o simplement MP3, a causa de la ubiqüitat del format *.mp3, però els reproductors d'àudio digital reprodueixen sovint altres formats de fitxers.
Consola portàtil
Una consola portàtil o també videoconsola portàtil és un dispositiu electrònic lleuger que permet jugar a videojocs.
Un detall que la diferencia d'una videoconsola clàssica és que els controls, la pantalla i els altaveus són tots part de la mateixa unitat.
Càmera fotogràfica
Una càmera fotogràfica és un dispositiu emprat per a prendre fotografies, sigui individualment o en seqüència.
Antigament, una habitació sencera feia la funció que realitza actualment la càmera, amb la diferència que resultava impossible impressionar la imatge en algun lloc tret que es fes manualment. Avui en dia, les càmeres es combinen amb elements sensibles, pel·lícules o sensors, per tal de capturar la imatge que es troba al camp visual.
Càmera de vídeo
Una càmera de vídeo és un dispositiu portàtil per enregistrar vídeo i so en el mateix suport.
Per tant, combina les funcions d'una càmera de televisió amb les d'un vídeo, d'aquí ve el seu nom, videocàmera d'aquests dos termes. És una evolució tecnològica de la generació anterior, que involucrava dues unitats separades.
Avui, The Grandmaha continuat la seva formació en ACTIC amb elscompanys de Castelldefels.
Han estat parlant sobre el núvol a Internet i la seva tasca d'emmagatzematge.
La informàtica al núvol, de l'anglès cloud computing, també coneguda com a computació al núvol o serveis al núvol, és el subministrament de serveis informàtics (inclosos servidors, emmagatzematge, bases de dades, xarxes, programari, anàlisi i intel·ligència) através d'Internet (el núvol) mitjançant un esquema de pagament per ús.
Quan fem referència al núvol, estem al·ludint metafòricament a Internet. Bàsicament, la computació al núvol és un paradigma que ofereix serveis decomputació a través d'Internet, als que els usuaris podem accedir des dequalsevol lloc tenint l'autorització.
En aquest tipus de computació, tot el que podem trobar en un sistema informàtic s'ofereix com a servei, de manera que els usuaris puguin accedir als serveis disponibles sense tindre coneixements tècnics, ni control sobre la infraestructura de tecnologia que dona suport a aquests recursos. Per tant, podem afirmar que la informàtica al núvol és un subproducte i conseqüència de la facilitat d'accésals llocs remots de computació que ens ofereix Internet.
No hi ha dubte, que la informàtica al núvol és la forma més moderna de treballar i el futur de la computació, ja que cada dia que passa són més els serveis que podem trobar que utilitzen aquesta tecnologia, i els programaris instal·lables estan quedant obsolets. De fet, els serveis al núvol estanrelacionats directament amb la reducció de costos, la disminució de vulnerabilitats, l’escalabilitat i la garantia de disponibilitat, convertint-se així en la manera més còmoda i senzilla de fer tasques laborals.
Així, a causa dels potencials beneficis que aporta, el còmput al núvol s'està incorporant ràpidament tant en organitzacions públiques com privades. Nombroses companyies de distints sectors i dimensions, usen una àmplia gamma de recursos proporcionats pel núvol com ara el suport de dades, el correu, els escriptoris virtuals, el desenvolupament de programaris, l’anàlisi de Big Data o les aplicacions web amb accés per a clients. Per exemple, els dissenyadors de videojocs fan servir aquesta nova eina per compartir les seves creacions en línia a milions d'usuaris de qualsevol part del món.
En general, els clients de la informàtica al núvol no són propietaris de la infraestructura física, sinó que paguen pel lloguer d'ús d'un proveïdor extern. Aquests consumeixen recursos com a servei i paguen només pels recursos que empren. Anàlogament, molts proveïdors de computació al núvol fan servir com a mètode de pagament el model de les indústries de subministraments, mentre d'altres ho facturen a base de subscripcions.
Finalment, cal destacar que la informàtica al núvol és convenient i rendible tant per als usuaris com per als proveïdors; ja que tot i que és necessari conèixer els seus riscos, el fet de poder treballar amb aquesta nova tecnologia, permet estalvis tant en llicències i temps d'execució com en administració de serveis i equips.
Avui en dia, pujar les nostres dades o fotografies a Dropbox, Google Drive o Icloud és un fet més que habitual. Això no obstant, tot i que el terme de núvol és innovador, aquest concepte ronda entre nosaltres des de ja fa anys. Així doncs, realitzarem un breu resum de la història de la computació al núvol.
El començament del Cloud Computing ens remet a noms com Herb Grosh, J.C.R Licklider i John McCarthy, qui foren els pioners en utilitzar aquest concepte.
La incorporació de la informàtica al núvol en la nostra societat ha sigut ràpida i global. Així, entre els seus principals beneficis podem destacar:
-Reducció de costos. Els serveis al núvol eliminen la inversió de capital que suposa adquirir el hardware i software, així com configurar, executar els centres de dades (subministrament elèctric ininterromput) i mantenir els aparells electrònics.
-Agilitat i facilitat d'implementació. La majoria de les eines al núvol es proporcionen a petició de l'usuari. Llavors, amb sols un clic de ratolí podem accedir a infinitat de recursos informàtics i en qüestió de minuts, dissenyar i innovar pràcticament tot allò que ens puguem imaginar.
-Escalabilitat. La informàtica al núvol permet escalar els recursos de forma elàstica, ja que ofereix recursos TI com l'amplada de banda, el processament o l'emmagatzemament, ajustant-se a les necessitats del moment de demanda i des de la localització geogràfica òptima.
-Rendiment. Els recursos que la computació al núvol fica al nostre abast, s'executen en una xarxa mundial de centres de dades segures, que s'actualitzen periòdicament amb el maquinari més ràpid i eficient d'última generació. Si comparem els avantatges enfront de treballar amb un únic centre de dades corporatiu, destaquem una latència de xarxa menor per a les aplicacions i majors economies d'escala.
-Seguretat i confiança. Els proveïdors de serveis al núvol no solament ofereixen sistemes de seguretat que protegeixen les dades i aplicacions enfront de possibles amenaces, sinó que també realitzen còpies de seguretat per poder recuperar la informació en cas de desastres.
-Accés. Al programa i la informació de l'usuari des de qualsevol ordinador. L'ordinador és tan sols la porta d'entrada al programa. Es redueixen la potencialitat de requisits de hardware, ja que qui porta a terme els processos principals és el computador que fa de servidor.
-Estalvi en costos i temps d'actualitzacions. Aquestes tan sols són duts a terme en un sistema extern al de l'usuari final. L'aplicació és actualitzada en únic sistema, i tots els usuaris que en fan ús se'n beneficien.
-Possibilitat d'accés a programes a discreció. Ja no cal disposar d'una llicència de programa permanent.
-Facilitació. En la compartició d'informació amb altres usuaris col·laboratius.
-Accés. A preus molts més econòmics o gratuïts a programari amb alts costos de producció.
-Creació d'aplicatius. D'acord amb les necessitats de cada institució que en faci ús.
-Estalvi. En els costos i temps de programació per l'ús de codis ja desenvolupats i testats.
-Major desenvolupament dels sistemes de seguretat i control de les aplicacions, disminució del risc de vulneracions.
-Accés. A computadores de potència, rendiment i emmagatzematge superiors a les accessibles en un entorn físic.
-Adaptabilitat i optimització de hardware. A les necessitats de demanda puntual.
-Disminució. De la superfície local requerida per al desplegament de sistemes informàtics.
-Implementació. Major de sistemes de seguretat i alertes.
Els experts, de cara al futur del núvol, posen la mirada en un concepte conegut com a MultiCloud. La idea d’aquest concepte és utilitzar diferents serveis alnúvol deforma coordinada.
Es tractaria d’una combinació entre entorns públics i privats, aprofitant així els serveis de distints proveïdors. Però aquest nou concepte no serà l’únic que prendrà protagonisme en els anys vinents.
El Global Data apareix amb força per intentar establir una estructura que elimini les restriccions regionals de qualsevol classe per garantir l'accés a tots els núvols, i poder moure les dades d'un núvol a un altre sense problemes.
Segons les prediccions dels experts, en 2021, els dispositius que formaran part del conjunt d'aparells que s'inclou en l’IoT (Internet of Things) superaran la xifra dels 25.000 milions. Consegüentment, és fonamental destinar recursos a trobar el mode de desenvolupar sistemes d'emmagatzematge de dades que permetin una extracció de dades eficient. I és en aquesta part on la computació al núvol ens pot ajudar, atès que disposar de servidors físics suposa unes despeses desmesurades.
Cal preparar els dispositius IoT perquè puguin relacionar-se i coordinar-se al núvol, facilitant així la transmissió de dades i aconseguir augmentar la velocitat de consulta d'aquestes.
Avui, The Grandmaha continuat la seva formació en ACTIC amb elscompanys de Castelldefels. Han estat parlant sobre seguretat a Internet i als equips informàtics.
La seguretat informàtica és una branca de la informàtica que estudia com assegurar que els recursos dels sistemes informàtics siguin utilitzats de la forma en què es van definir.
El seu objectiu és la creació de plataformes segures en què els agents que hi interaccionen (programes i usuaris) només puguin realitzar les accions que hi hagin estat autoritzades.
Els experts en seguretat informàtica acostumen a afirmar que un sistema100% segur no existeix.
La seguretat es basa en 4 característiques: integritat, privadesa, disponibilitat i no rebuig o autenticitat.
Depenent de les amenaces es pot distingir entre seguretat lògica i seguretat física.
La seguretat informàtica ha d'establir normes que minimitzin els riscos a la informació o infraestructura informàtica. Aquestes normes inclouen horaris de funcionament, restriccions a certs llocs, autoritzacions, denegacions, perfils d'usuari, plans d'emergència, protocols i tot el necessari per assegurar un bon nivell de seguretat informàtica minimitzant l'impacte en l'acompliment dels treballadors i de l'organització en general i com a principal contribuent a l'ús de programes realitzats per programadors.
La seguretat informàtica està concebuda per protegir els actius informàtics, entre els quals es troben els següents:
-La infraestructura computacional. És una part fonamental per a l'emmagatzematge i gestió de la informació, així com per al funcionament mateix de l'organització. La funció de la seguretat informàtica en aquesta àrea és vetllar perquè els equips funcionin adequadament i anticipar-se en cas d'errors, robatoris, incendis, sabotatges, desastres naturals, fallades en el subministrament elèctric i qualsevol altre factor que atempti contra la infraestructura informàtica.
-Els usuaris. Són les persones que utilitzen l'estructura tecnològica, zona de comunicacions i que gestionen la informació. S'ha de protegir el sistema en general perquè l'ús per part d'ells no pugui posar en dubte la seguretat de la informació i tampoc que la informació que manegen o emmagatzemen sigui vulnerable.
-La informació. Aquest és el principal actiu. Usa i resideix en la infraestructura computacional i és usada pels usuaris.
Els atacs informàtics que amenacen a les característiques abans esmentades es poden classificar en:
-Interrupció. Aquest atac atempta contra la disponibilitat d'un recurs informàtic, sigui hardware, un servei o informació.
-Intercepció. Els atacs d'intercepció vulneren la confidencialitat de les comunicacions de dades, ja s'està accedint a informació per a la qual no es té permís.
-Fabricació. La fabricació d'informació vulnera la característica d'autenticitat i no rebuig, ja que crea recursos nous per a suplantar els autèntics.
-Modificació. Finalment, la modificació de la informació sense autorització vulnera la integritat de les dades, alterant-les d'alguna manera des de la seva font original fins al receptor d'aquestes.
Alguns dels mecanismes que fan servir en els atacs informàtics són:
-Virus. Són un tipus de programari maliciós que necessiten algun portador. Els més comuns són els arxius executables i es reprodueixen sobreescrivint els mateixos programes i passen a altres ordinadors si es passa el software amb l'executable.
-Troià (Trojan horses). Els troians no són capaços de reproduir-se per ells mateixos i poden infectar sistemes sent adjuntats a qualsevol tipus de software per un programador. Poden tenir l'objectiu d'obtenir informació de l'equip infectat o controlar-lo remotament.
-Cuc (Worms). No depenen d'arxius portadors per a infectar sistemes i poden modificar el sistema operatiu per autoexecutar-se amb la inicialització del sistema. Els cucs infecten equips a través de l'enginyeria social o explotant alguna vulnerabilitat de l'objectiu.
-Programari espia (Spyware). És semblant al troià, però està destinat a "espiar" les accions que realitza l'usuari i recol·lectar informació.
-Porta falsa (Backdoors). Permet l'accés al sistema operatiu ignorant els procediments d'autentificació.
-Programes salami o tècnica del salami. És un tipus de programari que desvia petites quantitats de béns, principalment diners, d'una font amb gran quantitat d'aquests béns. Són extremadament difícils de detectar.
-Bomba lògica. Són codis programats per un programador per a quan es compleixin unes condicions, aquest entri en acció i faci la seva tasca assignada.
Els cinc ciberdefensors més eficients són: Anticipació, Educació, Detecció, Reacció i Resiliència. Recordeu: "La ciberseguretat és molt més que un tema informàtic".
Avui, The Grandmaha continuat la seva formació en ACTIC amb elscompanys de Castelldefels.
Han estat parlant sobre dispositius perifèrics, drivers/controladors i tecnologia plug & play.
Un perifèric es troba fora del contenidor principalanomenat caixao torre).
Actualment, també es fa referència com a perifèrics als dispositius que, tot i estar inclosos dins d'aquesta caixa són elements complementaris al funcionament bàsic de l'ordinador. És el cas d'alguns dispositius inclosos en ordinadors portàtils, com el monitor, el teclat, el ratolí o càmeres web.
El concepte perifèric fa referència, no tant a la posició física d'un component, com a la seva situació lògica respecte al bus principal del sistema. En certa manera, tot allò que no sigui la CPU, la memòria principal, la memòria secundària (per exemple el disc dur) i el bus del sistema, és considerat perifèric.
S'entén, doncs, per perifèric al conjunt de dispositius que, sense pertànyer al nucli fonamental de l'ordinador, format per la CPU i la memòria central, permetin fer operacions d'entrada/sortida (E/S) complementàries al procés de dades que realitza la CPU. Aquestes tres unitats bàsiques en un ordinador, CPU, memòria central i el subsistema d'E/S, estan comunicades entre si per tres busos o canals de comunicació:
-El bus d'adreces. Per seleccionar la direcció de la dada o del perifèric al qual es vol accedir.
-El bus de control. Bàsicament per seleccionar l'operació a realitzar sobre la dada (principalment lectura, escriptura o modificació).
-El bus de dades. Per on circulen les dades.
Tot i que el terme perifèric implica sovint el concepte d'addicional, però no essencial, molts d'ells són elements fonamentals per a un sistema informàtic. El teclat i el monitor, imprescindibles en qualsevol ordinador personal d'avui en dia (no ho van ser en els primers computadors), són possiblement els perifèrics més comuns, i és possible que molta gent no els consideri com a tal pel fet que generalment es prenen com a part necessària d'un ordinador.
El ratolí és possiblement l'exemple més clar d'aquest aspecte. Fa menys de vint anys no tots els ordinadors personals incloïen aquest dispositiu. El sistema operatiu MS-DOS, el més comú en aquesta època, tenia una interfície de línia d'ordres per a la qual no era necessària l'ocupació d'un ratolí, tot es feia mitjançant comandes de text. Va ser amb la popularització de Finder, sistema operatiu de l'Apple Macintosh d'Apple i la posterior aparició de Windows quan el ratolí va començar a ser un element imprescindible en qualsevol llar dotat d'un ordinador personal. Actualment, hi ha sistemes operatius en mode text que poden prescindir del ratolí com, per exemple, alguns sistemes bàsics d'UNIX i GNU / Linux.
Els perifèrics poden classificar-se en 5 categories principals:
Perifèrics d'entrada. Capten i envien les dades al dispositiu que els processarà.
Els
perifèrics d'entrada són aquells dispositius que han estat construïts
per trametre informació cap a l'ordinador (obviant els senyals de
control), com ara imatges o moviments.
-Teclat
-Ratolí
-Ratolí de bola (Trackball)
-Palanca de control (Joystick)
-Pantalla tàctil
-Controlador de videojoc (Gamepad)
-Micròfon
-Escàner
-Terminal d'ordinador
-Reconeixement de la parla
-Càmera web
-Tauleta digitalitzadora
-Lector de codi de barres
Perifèrics de sortida. Són dispositius que mostren o projecten informació cap a l'exterior de l'ordinador. La majoria són per a informar, alertar, comunicar, projectar o donar a l'usuari certa informació, de la mateixa manera s'encarreguen de convertir els impulsos elèctrics en informació llegible per l'usuari. No obstant això, no tots d'aquest tipus de perifèrics és informació per l'usuari.
Els
perifèrics de sortida són aquells dispositius que han estat construïts
per enviar informació cap a fora de l'ordinador (obviant els senyals de
control), com ara imatges o senyals.
a) Impressió
-Traçador (plotter)
-Impressora
-Terminal braille
b) So
-Sintetitzador de veu
-Targeta de so
-Altaveus
c) Visual
-Targeta gràfica
-Monitors
-Visualitzador braille
Perifèrics d'entrada/sortida (E/S). Serveixen bàsicament per a la comunicació de l'ordinador amb el medi extern. Els perifèrics d'entrada/sortida són els que utilitza l'ordinador tant per trametre com per rebre informació. La seva funció és la d'emmagatzemar o guardar de forma permanent o virtual tot allò que fem amb l'ordinador perquè pugui ser usat pels usuaris o altres sistemes.
-Disc dur
-Gravadora i/o lector de CD
-Gravadora i/o lector de DVD
-Gravadora i/o lector de HD-DVD
-Memòria Flash
-Cintes magnètiques
-Memòria portàtil
-Disquet
-Pantalla tàctil
-Nucli virtual
-Gravadora i/o lector de CD
-Gravadora i/o lector de DVD
-Gravadora i/o lector de Blu-ray
-Gravadora i/o lector de HD-DVD
Perifèrics
d'entrada/sortida que permeten a un
sistema informàtic emmagatzemar informació per a ser recuperada
posteriorment.
a) Removibles (Llegeixen/escriuen medis portables)
-CD
-DVD (Lector de disc òptic)
-Memòria USB
b) No-removibles
-Disc dur
Perifèrics d'emmagatzematge. Són els dispositius que emmagatzemen dades i informació per bastant temps. La memòria RAM no pot ser considerada un perifèric d'emmagatzematge, ja que la seva memòria és volàtil i temporal.
Perifèrics de comunicació. Són els perifèrics que s'encarreguen de comunicar-se amb altres màquines o computadores, sigui per treballar en conjunt, o per enviar i rebre informació.
És el maquinari que fa que una màquina sigui ràpida. És un programari que fa que una màquina ràpida sigui lenta.
Craig Bruce
Un controlador de dispositiu, comunament anomenat controlador, o, en anglès, driver, és un programa informàtic que permet al sistema operatiu d'un ordinador interaccionar amb un perifèric, fent una abstracció del maquinari i proporcionant una interfície -possiblement estandarditzada- per a poder-lo utilitzar.
Els controladors de dispositius (device driver) són programes afegits al nucli del sistema operatiu, concebuts inicialment per gestionar perifèricsidispositius especials.
Un driver simplifica la programació, actuant com a traductor entre un dispositiu de maquinari i les aplicacions o sistemes operatius que l'usen.
Plug
and Play (abreviat PnP, en anglès per a endollar i funcionarés un estàndard
de maquinari incorporat al sistema operatiu d'un ordinador que
requereix que un component o una aplicació s'autoidentifiqui per a dur a
terme una instal·lació automàtica.
Aspira
a una instal·lació amb una intervenció mínima de banda de l'usuari per
tal de minimitzar els errors de manipulació o de parametrització.
Existeixen
diversos noms o acrònims que es refereixen al mateix concepte, tots
d'origen anglès: PnP, i hot-swapping (literalment intercanvi en
calent).
El
terme Plug and Play seria associat a Microsoft, que el va fer servir en
referència al seu sistema operatiu Windows 95, però tals aplicacions ja
existien al Macintosh, des del 1984.
Els
perifèrics veritablement PnP ho són a dos nivells: el material i el de
programari. En principi, l'ordinador ha de ser capaç de suportar nous
perifèrics sense crear problemes físics o elèctrics en aquests últims.
L'ordinador igualment ha de ser capaç de detectar els canvis de
configuracions a fur i a mesura que els perifèrics s'afegeixen i es
treuen, com ho fan els connectors USB i FireWire.
Una
forma més restringida de Plug and Play existeix igualment per sistemes
operatius que no gestionen aquests canvis dinàmics: el sistema power
down, plug, power up, and play.
Avui, The Grandmaha continuat la seva formació enACTIC amb les companyes de Castelldefels.
Han estat parlant sobre la tecnologia de la connectivitat i els tipus de xarxes.
Una Xarxa d'Àrea Personal és una xarxa informàtica per a la comunicació entre diferents dispositius (ordinadors, dispositius d'àudio, impressores) propers al punt d'accés.
Aquestes xarxes normalment tenen un abast d'uns pocs metres i per a ús personal.
Una xarxa d'àrea local o LAN (de l'anglès Local Area Network) és un tipus de xarxa informàtica caracteritzada pel seu caràcter local o de curta distància,com ara una casa, una oficina o un hotel; és a dir, la seva extensió està limitada a uns 200 metres que podria arribar a 1 quilòmetre usant repetidors.
Les tecnologies més emprades en LAN són Ethernet i Wi-Fi. En definitiva, una LAN, permet la connexió i/o comunicació de dues o més màquines. L'oposat a una LAN és una WAN (Wide Area Network o xarxa de gran amplitud).
Aquestes dues contrasten pel fet que una LAN és molt més ràpida i acostuma a moure un volum més alt d'informació que una WAN i que les WAN normalment funcionen sobre línies dedicades.
Abans dels ordinadors personals, una empresa només podia tenir un ordinador central, i els usuaris hi accedien mitjançant terminals d'ordinador sobre un cable simple de baixa velocitat. Les xarxes com SNA d'IBM (l'Arquitectura de Xarxa de Sistemes) van ser dissenyades per unir terminals o ordinadors centrals a llocs remots sobre les línies llogades.
Les primeres LAN van ser creades a finals dels anys 1970 i se solien crear línies d'alta velocitat per connectar grans ordinadors centrals a un únic lloc. Molts dels sistemes fiables creats en aquesta època, com Ethernet i ARCNET van ser els més populars.
El creixement de CP/M i MS-DOS, basats en l'ordinador personal, va significar que en un lloc físic hi hagués desenes o centenars d'ordinadors. La intenció inicial de connectar aquests ordinadors va ser, generalment, compartir espai de disc i impressores làser, però això era molt car aquest temps. Hi havia moltes expectatives en el tema des del 1983 en endavant i la indústria de la informàtica va declarar que l'any que ve seria L'any de les LAN.
En realitat aquesta idea va caure a causa de la proliferació d'incompatibilitats de la capa física i la implementació del protocol de xarxa, i la confusió sobre la millor forma de compartir els recursos. El normal era que cada venedor tingués una targeta de xarxa, cablejat, protocol i sistema d'operació de xarxa.
-Servidor. El servidor és aquell o aquells ordinadors que comparteixen els seus recursos, maquinari i programari amb els altres equips de la xarxa. Les seves característiques són potència de càlcul, importància de la informació que emmagatzema i connexió amb recursos que es desitgen compartir.
-Estació de treball. Els ordinadors que prenen el paper d'estacions de treball aprofiten o tenen a la seva disposició els recursos que ofereix la xarxa així com els serveis que proporcionen els Servidors als quals poden accedir.
-Gateways o passarel·les. És un maquinari i programari que permet les comunicacions entre la xarxa local i grans ordinadors (mainframes). El gateway adapta els protocols de comunicació del mainframe (X25, SNA...) als de la xarxa, i viceversa.
-Bridges o ponts. És un maquinari i programari que permet que es connectin dues xarxes locals entre si. Un pont intern és el qual s'instal·la en un servidor de la xarxa, i un pont extern és el qual es fa sobre una estació de treball de la mateixa xarxa. Els ponts també poden ser locals o remots. Els ponts locals són els quals connecten a xarxes d'un mateix edifici, usant tant connexions internes com externes. Els ponts remots connecten xarxes distintes entre si, portant a terme la connexió a través de xarxes públiques, com la xarxa telefònica, RDSI o xarxa de commutació de paquets.
-Targeta de xarxa. També es denominen NIC (Network Interface Card).Bàsicament, realitza la funció d'intermediari entre l'ordinador i la xarxa de comunicació. En ella es troben gravats els protocols de comunicació de la xarxa. La comunicació amb l'ordinador es realitza normalment a través de les ranures d'expansió que aquest disposa, sigui ISA, PCI o PCMCIA. Encara que alguns equips disposen d'aquest adaptador integrat directament en la placa base.
-El mitjà. Constituït pel cablejat i els connectors que enllacen els components de la xarxa. Els mitjans físics més utilitzats són el cable de parell trenat, parell de cables, cable coaxial i la fibra òptica (cada vegada en més ús aquesta última).
-Concentradors de cablejat. Una LAN en bus usa solament targetes de xarxa en les estacions i cablejat coaxial per a interconnectar-les, a més dels connectors, no obstant això, aquest mètode complica el manteniment de la xarxa, ja que si falla alguna connexió tota la xarxa deixa de funcionar. Per a impedir aquests problemes les xarxes d'àrea local fan servir concentradors de cablejat per a realitzar les connexions de les estacions, en comptes de distribuir les connexions el concentrador les centralitza en un únic dispositiu mantenint indicadors lluminosos del seu estat i impedint que una d'elles pugui fer fallar tota la xarxa.
Les principals característiques d'una xarxa LAN són:
-Fiabilitat. Aquest tipus de xarxes ofereixen una gran qualitat de servei i solen tenir taxes d'error molt baixes.
-Abast. Té una extensió moderada, normalment va des d'uns pocs metres fins a uns pocs quilòmetres.
-Privadesa. Una xarxa d'àrea local ofereix privadesa al que la contracta. Generalment, l'organització és la propietària de la xarxa i de totes les seves funcionalitats.
-Velocitat de Transmissió. En ser les dimensions de la xarxa reduïdes, les velocitats de transmissió de dades són altes, normalment entre 10 i 1000 Mbps.
-Connectivitat. Permet la connexió amb altres xarxes locals o extenses a través del fil telefònic i mitjançant altres protocols com X.25 o TCP/IP.
Una xarxa d'àrea metropolitana (Metropolitan Area Network o MAN, en anglès) és una xarxa d'alta velocitat (banda ampla) que dona cobertura a una àrea geogràfica extensa, proporciona capacitat d'integració de múltiples serveis mitjançant la transmissió de dades, veu i vídeo, sobre mitjans de transmissió tals com fibra òptica i parell trenat (MAN BUCLE), la tecnologia de parells de coure es posiciona com la xarxa més gran del món una excel·lent alternativa per a la creació de xarxes metropolitanes, per la seva baixa latència (entre 1 i 50 ms), gran estabilitat i la manca d'interferències radioelèctriques, les xarxes MANBUCLE,ofereixen velocitats de 10 Mbps, 20 Mbps, 45 Mbps, 75 Mbps, sobre parells de coure i 100 Mbps, 1 Gbps i 10 Gbps mitjançant Fibra Òptica.
Aquest tipus de xarxes és una versió més gran que la LAN i que normalment es basa en una tecnologia similar a aquesta, la principal raó per distingir una MAN amb una categoria especial és que s'ha adoptat un estàndard perquè funcioni, que equival a la norma IEEE.
Les xarxes MAN també s'apliquen en les organitzacions, en grups d'oficines corporatives properes a una ciutat, aquestes no conté elements de commutació, els quals desvien els paquets per una de diverses línies de sortida potencials. Aquestes xarxes poden ser públiques o privades.
Les xarxes d'àrea metropolitana, comprenen una ubicació geogràfica determinada ciutat, municipi, i la seva distància de cobertura és major de 4 km. Són xarxes amb dos busos unidireccionals, cadascun d'ells és independent de l'altre pel que fa a la transferència de dades.
Una WAN (de l'anglès, Wide Area Network o Xarxa d'Àrea Estesa) és un tipus de xarxa informàtica que destaca per la seva grandària, capaç de cobrirdistàncies des de 100 Quilòmetres a 1000, així acostumen a ser WANsaquelles xarxes que traspassen límits municipals, regionals o estatals. Les WAN són formades per conjunts de LAN (xarxes petites). Normalment, quan parlem de WAN parlem de xarxes d'operadores, científiques o governamentals.
Una WAN és una xarxa punt a punt, és a dir, una xarxa de paquet commutat. Les xarxes WAN poden utilitzar sistemes de comunicació via satèl·lit o via ràdio. Va ser l'aparició dels portàtils i les PDA que van començar a introduir el concepte de xarxa sense fils.
