LA COMUNICACIÓ NO VERBAL, EL 50% I EL 70% DEL MISSATGE

Els Gestos, Comunicació No Verbal

La comunicació no verbal és l'intercanvi d'informació a través de l'entorn físic, l'aparença física i la conducta no verbal.

Constantment a la vida diària les persones envien senyals no verbals i interpreten les dels altres, sovint sense una reflexió molt acurada ni amb voluntat conscient de comunicar, de manera que moltes vegades estem comunicant sense saber-ho.

Fa més d'un milió d'anys que els humans van començar a comunicar-se amb el cos.

El llenguatge no verbal és el més bàsic i primitiu, clarament anterior al verbal i apareix a totes les cultures. També en els nens és anterior a la parla. 

Fins i tot a la nostra societat, entre el 50% i el 70% dels missatges que els adults intercanvien quotidianament són no verbals i només alguns es poden controlar voluntàriament. Inclou la distància personal, l'actitud, els gestos i les expressions facials, inclosa la mirada.

En els éssers humans, la CNV és freqüentment paralingüística, és a dir, acompanya a la informació verbal matisant-la, ampliant-la o enviant senyals contradictòries. És per això que la CNV és important en la mesura que quan parlem o escoltem, la nostra atenció se centra en les paraules més que en el llenguatge corporal. Una audiència està processant simultàniament l'aspecte verbal i el no verbal. Els moviments del cos no són generalment positiu o negatiu en si mateix, més bé, la situació i el missatge determinaran la seva avaluació.

De vegades s'usa de manera planera l'expressió llenguatge corporal com a sinònim de Comunicació No Verbal. Tanmateix, en l'àmbit científic, més rigorós, signifiquen coses diferents, ja que la Comunicació No Verbal inclou la comunicació corporal i a més altres aspectes, com per exemple l'entorn físic immediat (les dimensions del recinte o la decoració); l'aparença física (roba, pentinat o accessoris), fotografies, cartells i altres elements que poden indicar interessos propis o maneres de ser (ordenat, pràctic, minimalista  o auster).

A les arts escèniques, el llenguatge corporal és l'activitat dels intèrprets, inclosa la veu, el llenguatge verbal correspon al text teatral i la Comunicació No Verbal és la posada en escena, el conjunt de l'escenografia, incloent-hi el disseny de l'escenari, decorat, vestuari, llum, so, projeccions audiovisuals i interpretació, és a dir, tot excepte el text.

No tots els espectacles dramàtics tenen text i també n'hi ha d'experimentals als quals, per exemple, el text són paraules inventades sense sentit o al qual els actors van dient noms de vegetal i tanmateix els diàlegs s'entenen perfectament.

 Més informació: Sinergia Ibero

Atesa la importància de la Comunicació No Verbal, resulta cabal per a moltes persones aprendre a interpretar i a comunicar amb el cos el que es vol expressar, tot educant la sensibilitat. Alguns tipus de Comunicació No Verbal són el parallenguatge o veu, la cinèsica o llenguatge corporal, la proxèmica o distància física amb l'interlocutor i l'aparença física.

Aquesta habilitat té a veure amb les nostres emocions, per tant, pot ser innata, com el somriure, o adquirida, com la salutació, que varia segons les cultures.

La Comunicació No Verbal és una realitat complexa, que inclou diferents àmbits, un definit pels gestos, com ara la mirada, i un altre definit pel llenguatge, com per exemple el volum de la veu. També inclou la influència de l'espai en la relació de les persones. S'ocupa, per una banda, de l'espai personal, fent referència al fet que la distància entre les persones pot variar depenent de les relacions, per exemple de poder, i per una altra s'ocupa de la conducta territorial humana.

Les Expressions Facials, Comunicació No Verbal

El parallenguatge està relacionat amb els senyals vocals no verbals establerts al voltant de la parla, el discurs sense tenir en compte el seu contingut verbal. Fa referència a la forma i no al contingut.

La cinèsica és l'estudi dels moviments corporals o llenguatge del cos. Cada actitud, gest o moviment té diferents significats.

Quan dues persones estan mantenint una conversa, el cos transmet més informació que no pas les paraules (un 70%).

La cara, la posició del cos, el to de veu, els gestos de les mans i el contacte amb l'interlocutor, entre altres, permeten esbrinar l'actitud del parlant o l'emoció subjacent al missatge i pot servir per realitzar inferències i omplir buits del missatge explícit. La descodificació d'aquestes dades es dona de manera inconscient.

El rostre expressa les sis emocions fonamentals: por, ràbia, menyspreu, alegria, tristesa i sorpresa. I hi ha tres zones de la cara que representen aquestes emocions: el front amb les celles, els ulls i la zona inferior de la cara.

Mirar als ulls o a la zona superior de la cara ajuda a establir el contacte i depenent de com siguin aquestes mirades s'expressen les emocions: es considera més pròximes a les persones que miren més al seu interlocutor, però no si és de forma fixa i dominant. I mirar poc pot ser signe de timidesa.

La mirada acompanya la conversa. Si mirem quan escoltem animem l'altra persona a comunicar-se. En canvi, mirar als ulls quan parlem converteix el nostre discurs en més convincent.

El somriure gairebé sempre denota proximitat, suavitza tensions i facilita la comunicació. Però si el gest somrient expressa ironia o escepticisme pot manifestar rebuig, indiferència o incredulitat.

Més informació: IOC

La proxèmica és l'estudi de l'ús i la percepció de l'espai social i personal. En la comunicació, cada persona té una posició relativa als altres, distància o zona en què se sent segura o protegida. Per tant, conèixer les distàncies interpersonals ajudarà a respectar els altres i a adonar-se de per quin motiu una persona es pot sentir incòmoda en situacions semblants. Hi ha quatre zones d'aproximació:

Zona íntima: La distància aproximada que s'estableix és de 15 a 45 cm. En aquesta zona se situen les persones estimades i familiars. Només es permet que hi entrin les persones molt pròximes emocionalment, com el pare, la mare, els fills o la parella. Hi ha una subzona anomenada zona íntima privada, a la qual es pot arribar només mitjançant el contacte físic.

Zona personal: La distància aproximada que s'estableix és de 46 cm a 1,22 m. És una mena d'esfera protectora que a una persona li agrada mantenir amb les altres, com la distància que s'estableix entre els membres que celebren una reunió social, o els membres d'una festa o a la feina.

Zona social: La distància aproximada que s'estableix és d'1,23 m a 3,6 m, és la distància que s'utilitza a l'hora de treballar en equip, en relacions socials ocasionals o amb gent que no es coneix gaire bé.

Zona pública: La distància aproximada que s'estableix és de més de 3,6 m. És la distància còmoda per dirigir-se a desconeguts, com quan se circula pel carrer o al metro amb poca gent.

La imatge transmet significats perquè és un signe. El color, la forma, la textura o el que hi ha representat poden esdevenir vehicles per a conceptes que complementin el missatge verbal. Segons la teoria lingüística actual, el cervell analitza les imatges com si fossin paraules, els atorga un sentit concret, una etiqueta nominal.

No es pot pensar sense llenguatge, però això no vol dir que no es pugui transmetre informació sense usar explícitament les paraules, ja que la ment de l'interlocutor les associarà a les imatges.

Les imatges són convencionals, és a dir, el seu sentit està lligat a una cultura determinada. Un exemple clar serien els senyals de trànsit, amb validesa només en una societat que conegui el codi de circulació.

Més informació: UOC

 La Comunicació No Verbal forma un llenguatge social

que en molts aspectes és més ric i fonamental

que les nostres paraules.

Leonard Mlodinow