CLUE, EL JOC DE LES PREGUNTES Q- I LES RESPOSTES X

Avui, The Newtons i The Grandma han fet una prova d'avaluació contínua i han jugat al Cluedo, el mític i clàssic joc de lògica deductiva.

El Cluedo és un joc de tauler on els participants han de resoldre un crim fictici usant la seva capacitat de deducció.

S'ha comès un assassinat i se n'ha d'esbrinar l'autor, l'arma i l'habitació on ha passat.

Cluedo és un joc de tauler de deducció, basat en una història de detectius, creat l'any 1944 per l'anglès Anthony E. Pratt. Va ser editat per Waddingtons i el joc es va convertir ràpidament en un èxit. El nom deriva de la combinació de dues paraules: Clue, en anglès pista i Ludo, el nom que rep en anglès el joc del parxís.

Els jugadors representen els diferents convidats, i alhora sospitosos, que investiguen la mort del seu amfitrió. Els investigadors es desplacen pel tauler, que representa la planta baixa de la vil·la on s'ha comès l'assassinat, en la cerca de pistes que els permeti formular una hipòtesi per conèixer l'assassí, l'arma del crim i el lloc on s'ha comès.

Cada possibilitat està representada per una carta. A l'inici del joc se n'agafen tres (una de cada categoria) i es posen en un sobre negre sense que ningú les vegi. Aquesta serà la combinació d'elements que han permès el crim, la solució a la partida. La resta es reparteix a parts iguals entre els jugadors. En el seu torn, cada persona mou la seva fitxa pel tauler que representa la casa i pregunta a un altre jugador per un sospitós, una arma i un lloc. Si l'interpel·lat té una de les cartes, la mostra només a la persona que ha preguntat. Cada jugador va apuntant en un paper el resultat de les seves investigacions i guanya qui primer resol el crim.

El joc s'ha fet molt popular, fins al punt d'inspirar pel·lícules i videojocs. Han sorgit diverses imitacions on l'ambientació del crim canviava però es mantenia el mecanisme de joc. A més a més, la mateixa Agatha Christie va incloure un joc semblant al Cluedo en una de les seves novel·les, Dead Man's Folly (El templet del mort), on Hercule Poirot jugava a un joc de taula de deducció per resoldre un cas d'assassinat.

Més informació: Enigmatium

  

Quan "Clue" es va estrenar per primera vegada als cinemes el 1985,

vaig suposar que la gent estaria confusa.
Per què, es podrien preguntar, algú agafaria un joc de taula
sense una trama diferent i el convertiria en una pel·lícula?
Sempre que he jugat al Clue, mai he pensat:
"Home, m'agradaria que aquest joc de taula
tingués un llargmetratge basat en ell".
No obstant això, aquesta pel·lícula existeix i ha entretingut,
i ha deixat perplex al públic durant 35 anys.

 Kari Anderson

 

El raonament deductiu, deducció o mètode lògic deductiu és un mètode lògic que, a diferència del raonament inductiu, considera que la conclusió és implícita en les premisses; el raonament deductiu infereix aquests mateixos fets basant-se en la llei general. És a dir, que la conclusió no és nova, se segueix necessàriament de les premisses.

Si un raonament deductiu és vàlid i les premisses són veritables, la conclusió només pot ser veritable. Respon al raonament deductiu que va ser descrit per primera vegada per filòsofs de l'Antiga Grècia, especialment Aristòtil. La seva principal aplicació es realitza mitjançant el mètode d'extrapolació.

El pensament deductiu parteix de categories generals per fer afirmacions sobre casos particulars. Es parla de raonament inductiu quan observant una cosa moltes vegades es declama que es veu en totes les coses de la mateixa espècie.

En raonament deductiu, en canvi, per tal que un raonament sigui vàlid la conclusió ha de poder derivar necessàriament de les premisses, i n'ha de derivar aplicant a aquestes premisses algunes de les regles d'inferència segons les regles de transformació d'un sistema deductiu o càlcul lògic.

Aquestes regles constitueixen una llei lògica que defineix el significat de les relacions entre conceptes, no la validesa dels conceptes en si. Cada regla expressa una tautologia i, per tant una veritat necessària i universal, en ser aplicada a les premisses com a cas concret permet considerar la inferència de la conclusió com un cas de raonament deductiu.

Per exemple, una regla podria si saps que sempre que passa una cosa en passa una altra, i a més saps que passa la primera cosa, pots concloure que passa l'altra. Això és sempre veritat independentment de quines coses parlis (perquè aquesta regla no parla tant de la realitat, com de què vol dir "sempre que passa"), per tant pots separar la verificació dels fets (és realment cert que sempre, sempre, sempre quan passa una cosa passa l'altra ? és realment cert que està passant la primera cosa ?) de la construcció lògica de l'argument que constitueix el raonament deductiu.

Dit d'una altra manera, la conjunció o producte de totes les premisses quan és veritable, és a dir, totes i cada una de les premisses són vertaderes, llavors implica la veritat de la conclusió. Això funciona així per a cada regla, i per tant funciona també per qualsevol encadenament de regles en què la conclusió d'una regla s'utilitza com a premissa d'altres.

Per mitjà d'un raonament d'aquestes característiques es concedeix la màxima solidesa a la conclusió, les premisses impliquen lògicament la conclusió. I la conclusió és una conseqüència lògica de les premisses.

Oposadament al raonament inductiu en el qual es formulen lleis a partir de fets observats, el raonament deductiu infereix aquests mateixos fets basant-se en la llei general.

S'acostuma a dividir en:

-Mètode deductiu directe de conclusió immediata. S'obté el judici d'una sola premissa, és a dir que s'arriba a una conclusió directa sense intermediaris.

-Mètode deductiu indirecte o de conclusió mediata. La premissa major conté la proposició universal, la premissa menor conté la proposició particular, de la seva comparació és la conclusió. Utilitza sil·logismes.

Més informació: The Money Glory

No es pot discutir amb un punt de vista.

 

Hercule Poirot