YOUTUBE, LA WEB PER COMPARTIR I DESCARREGAR VÍDEOS

Avui, The Grandma ha estat treballant amb el seu canal de Youtube.

YouTube és un lloc web en el qual els usuaris poden penjar i compartir vídeos.

Va ser creat per tres extreballadors de PayPal el febrer de 2005. Va ser adquirit per Google Inc. l'octubre de 2006, a canvi de 1650 milions de dòlars, i ara opera com una de les seves filials. Ara YouTube és molt vist a tot el món i cada minut s'hi pengen 300 hores de vídeo.

El primer vídeo es va penjar el 23 d'abril de 2005 Me at the Zoo, on es mostra el cofundador Jawed Karim al Zoològic de San Diego.

YouTube fa servir un reproductor en línia basat en Adobe Flash, per mostrar el seu contingut, tot i que també pot ser un reproductor basat en l'estàndard HTML5, que YouTube va incorporar poc després que la W3C el presentés i que és suportat pels navegadors web més importants.

És molt popular, gràcies a la possibilitat d'allotjar vídeos personals de manera senzilla. Allotja una varietat de clips de pel·lícules, programes de televisió i vídeos musicals. Malgrat que les normes de YouTube impedeixen pujar vídeos amb drets d'autor, aquest material hi és en abundància, així com continguts amateurs com videojocs. Els enllaços a vídeos de YouTube poden ser també inserits en blogs i llocs web personals fent servir API o incrustant-hi codi HTML.

Des del 19 de gener de 2011, YouTube està disponible en català, i es mostra directament en aquesta llengua si és la del navegador, o triant-se manualment a la configuració d'idioma del lloc web. En aquesta data també es va activar el subdomini  per a la versió en català.

YouTube Inc. va ser creada per Chad Hurley, Steve Chen i Jawed Karim el febrer de 2005 a San Bruno (Califòrnia). Tots ells es van conèixer mútuament quan treballaven a PayPal, Hurley i Karim com a enginyers, i Chen com a dissenyador.

Segons Hurley i Chen, la idea de YouTube va sorgir davant les dificultats que van experimentar en intentar compartir vídeos enregistrats durant una festa a San Francisco. Aquesta història ha estat considerada una versió molt simplificada, i Chen ha reconegut que aquesta idea es pot haver promogut per la necessitat de presentar una història senzilla al mercat. Karim ha declarat que la festa mai va existir, i que la idea de compartir vídeos a Internet va ser seva.

Més informació: Webtemativa

El domini va ser activat el 15 de febrer de 2005, i el 23 d'abril s'hi va pujar el primer vídeo, Me at the Zoo. A la primavera YouTube va entrar en línia. No obstant això, els creadors es van adonar ràpidament que els usuaris carregaven tota classe de vídeos, deixant enrere la idea original. El tràfic es va disparar quan la gent va començar a col·locar enllaços de YouTube a les seves pàgines de MySpace.

El ràpid creixement del lloc va atraure Time Warner i Sequoia Capital, que hi van invertir. Després que, l'octubre de 2005, l'empresa Nike col·loqués un anunci protagonitzat per Ronaldinho, les grans companyies van començar a sentir-se atretes per YouTube. Només l'any 2005, Sequoia va haver d'invertir 8,5 milions de dòlars estatunidencs al lloc.

La relació de YouTube amb les empreses productores de televisió i cine ha estat variada. Viacom continua la demanda contra YouTube per 1000 milions de dòlars, iniciada el març de 2007, per una suposada violació massiva de drets d'autor. D'altra banda, Disney va firmar el març de 2009 un acord amb YouTube, autoritzant la transmissió de vídeos curts de l'American Broadcasting Company i ESPN. Disney podria presentar anuncis a YouTube gràcies a aquest tracte. L'abril de 2009, Google va anunciar que YouTube va firmar aliances amb alguns estudis de Hollywood perquè el lloc pogués mostrar programes de televisió i pel·lícules completes. El gener de 2010, es presenta YouTube Rentals, un servei de videoclub per Internet amb pel·lícules completes que es poden veure a l'instant pagant prèviament.

YouTube manté una logística que permet localitzar qualsevol vídeo per mitjà de les etiquetes de metadada, títols i descripcions que els usuaris assignen als seus vídeos, però l'ús està restringit únicament als vídeos allotjats a YouTube. No obstant això, arran de la compra de YouTube per part de Google, Google Video va començar a afegir a les seves cerques als continguts de YouTube.

El juny de 2007 es va donar un important pas cap a la internacionalització del lloc, en traduir la seva interfície a diversos idiomes, inclòs el català.

YouTube ha canviat profundament la definició de drets d'autor en vídeos, ja que abans del 2005 només s'aplicaven a música compartida per P2P. Gran part dels vídeos que els usuaris publiquen a YouTube tenen música o imatges amb copyright, però la companyia només els retira si és requerit pel propietari dels drets d'autor. En retirar els vídeos el compte de l'usuari que els va publicar és suspesa després de rebre, si més no, tres advertències. Addicionalment, les productores de música poden demanar l'anul·lació de les pistes d'àudio dels vídeos que inclouen bandes sonores o música que no va ser llicenciada per a la seva inclusió, quedant totalment sense so.

Més informació: Tu Web de Cero

 L'alegria de YouTube és que podeu crear contingut
sobre qualsevol cosa que us apassioni,
per molt ximple que sigui el tema.

Zoe Sugg

GOOGLE CLASSROOM, CREAR I COMPARTIR CONEIXEMENT

Avui, The Grandma ha estat compartint informació mitjançant el Google Classroom, una eina indispensable en la formació 2.0.

Google Classroom és un servei web gratuït que Google ha desenvolupat per les escoles i que vol simplificar la creació, distribució i avaluació de tasques.

El principal propòsit de Google Classroom és el de poder compartir arxius en directe entre mestres i estudiants. Es calcula que hi ha entre 40 a 100 milions d'usuaris d'aquesta aplicació.

Google Classroom integra Docs, Presentacions, Gmail, i Calendari cohesionats en una plataforma per facilitar la comunicació entre mestre i alumne. Es pot convidar estudiants a afegir-se a la classe amb un codi privat o a través d'un codi. 

Els mestres poden crear, distribuir i marcar tasques dins del mateix sistema. Per a cada classe es crea una carpeta separada en el disc dur virtual de l'usuari i allí l'usuari pot lliurar la feina per a ser avaluat pel mestre. Les dates previstes per al lliurament de tasques s'afegeixen al calendari de Google, cada tasca pot tenir una categoria o tema diferent.

Els mestres poden revisar el progrés dels estudiants mirant l'historial del document. A més els professors poden retornar la feina feta amb comentaris afegits.

Més informació: Dobuss

 El món és la veritable aula.
El tipus d'aprenentatge més gratificant i important
és a través de l'experiència,
veure alguna cosa amb els nostres propis ulls.

Jack Hanna

TWITTER, COM EXPLICAR-SE AMB NOMÉS 280 CARACTERS

Avui The Newtons i The Grandma han estat treballant amb Twitter aspectes com la Recerca de Feina.

Twitter és una bona eina per cercar feina activament o passiva, però cal no oblidar que és una xarxa social i per tant, tot allò que escrivim, compartim o opinem pot arribar a ser vist per milers o milions de persones.

Cuidar la teva marca personal és seleccionar uns elements que facin el teu compte més atractiu, però sobretot, és crear tuits amb continguts atractius, enllaços interessants i opinions constructives que ajudin a tenir una bona reputació en línia i a fugir de conflictes innecessaris i soroll que no aporta res ni porta enlloc.

Twitter és un servei de microblogging que permet als seus usuaris d'enviar i llegir missatges de text d'una llargada màxima de 280 caràcters anomenats tuits o piulades, excepte als comptes coreans, xinesos i japonesos, per mitjà del mateix web de Twitter, SMS, missatgeria instantània o bé d'aplicacions de tercers com Twidroid, Twitterrific, Tweetie, Facebook, Twinkle, Tweetboard o TweetDeck.

La seva seu és a San Francisco i té més de 35 oficines arreu del món.

Aquestes actualitzacions es mostren a la pàgina de perfil de l'usuari, i són també enviades immediatament a altres usuaris que han triat l'opció de rebre-les. L'usuari original pot restringir el seguiment d'aquests missatges només per part dels membres del seu cercle d'amics o permetre'n l'accés a tots els usuaris, que és l'opció per defecte.

Més informació: Twitter

Els usuaris poden rebre les actualitzacions de la pàgina de Twitter estant, mitjançant missatgeria instantània, SMS, RSS i correu electrònic. Es calcula que es publiquen uns 130 milions de piulades al dia.

Els orígens de Twitter es troben en una mena de sessió de pluja d'idees realitzada per membres de l'empresa de podcasts Odeo.

Jack Dorsey, que era estudiant de primer any a la Universitat de Nova York, va proposar la idea que una persona pogués utilitzar un servei d'SMS per comunicar-se amb un petit grup de persones. Inicialment, va ser un projecte d'investigació i desenvolupament de la companyia Obvious, LLC, una petita empresa emergent de San Francisco. El nom original del projecte era twttr, inspirat en Flickr.

En principi Twitter només era utilitzat com a eina de comunicació interna entre els treballadors de l'empresa, però, el 15 de juliol de 2006, se'n feu el llançament públic oficial. Aquest servei es va popularitzar ràpidament a causa de la concessió del South by Southwest Web Award del 2007 en la categoria de blogs.

El 2019, Twitter va redissenyar la interfície d'usuari una altra vegada. Aquest nou Twitter més recent es va desplegar de manera gradual.

L'any 2020, Twitter, va introduir una prova que permetia l'opció de poder realitzar històries com les de Snapchat i Instagram.

Descarrega Consells per a la Recerca de Feina amb Twitter

La idea de Twitter va començar
amb la meva feina des dels 15 anys,
on els taxis o els camions de foc
transmetien on eren i què feien.

Jack Dorsey

'GIMP', EL TRACTAMENT I LA COMPOSICIÓ LLIURE D'IMATGES

Avui, The Newtons i The Grandma han estat treballant conjuntament amb l'eina GIMP, tot creant composicions fotogràfiques. 

GIMP és una aplicació per al tractament d'imatges (GNU Image Manipulation Program), creat per voluntaris i distribuït sota la llicència GPL.

Està construït amb les llibreries GTK les quals es van crear pensant en aquest programa. Forma part del Projecte GNU.

La primera versió es va desenvolupar en sistemes Unix i va ser pensada especialment per GNU/Linux. No obstant això, actualment n'existeixen versions totalment funcionals per Windows i Mac OS X.

La biblioteca de controls gràfics GTK desenvolupada per a GIMP va ser l'origen de tot un entorn de finestres: Gnome.

GIMP significa GNU Image Manipulation Program i és part oficial del projecte GNU.

GIMP serveix per processar gràfics i fotografies digitals. Els usos típics inclouen la creació de gràfics i logotips, el canvi de mida i retallat de fotografies, el canvi de colors, la combinació d'imatges usant capes, l'eliminació d'elements no desitjats de les imatges i la conversió entre diferents formats d'imatges. També es pot utilitzar el GIMP per crear imatges animades senzilles.

GIMP és conegut també per ser potser la primera gran aplicació lliure per a usuaris finals.

Treballs anteriors, com Gcc i el nucli de Linux eren principalment eines de programadors per a programadors.

GIMP és considerat per alguns com una prova que el procés de desenvolupament de programari lliure pot crear aplicacions que els usuaris no avançats puguin usar productivament; d'aquesta forma, va obrir el camí d'altres projectes com: KDE, GNOME, Mozilla Firefox, OpenOffice.org i altres aplicacions posteriors.

Més informació: GIMP

El desenvolupament de GIMP va començar l'any 1995 com un projecte semestral dels aleshores estudiants Spencer Kimball i Peter Mattis a la Universitat de Berkeley.

La primera versió pública de llançament de GIMP (0.54) va ser el gener de 1996 i aleshores l'acrònim significava General Image Manipulation Program.

Quan Richard Stallman va visitar Berkeley l'any següent, Kimball i Mattis li van demanar si podien canviar General per GNU, el nom del sistema operatiu impulsat per Stallman. Amb l'aprovació de Stallman, el significat de l'acrònim a partir de 1997 va passar a ser GNU Image Manipulation Program i a formar part del Projecte GNU. Des de llavors el GIMP és desenvolupat per un grup autoorganitzat de voluntaris com a part del Projecte GNOME.

La primera versió de GIMP suportava els sistemes UNIX com Linux, a més de SGI IRIX i HP-UX. Posteriorment ha estat adaptat a altres sistemes operatius, inclosos Microsoft Windows i OS X; l'adaptació original del GIMP 1.1 per a Windows 32-bit la va iniciar el programador finès Tor Lillqvist (tml) l'any 1997.

Després de la seva primera versió pública es va formar ràpidament una comunitat d'usuaris que va començar a crear tutorials, gràfics i a compartir tècniques i processos de treball.

Durant el 1997 el paquet d'eines d'interfície d'usuari es va agrupar com a GTK (GIMP Tool Kit) que depenia del paquet Motif. Per no tenir aquesta dependència i per millorar-lo Peter Mattis va impulsar el seu redisseny i es va reescriure utilitzant programació orientada a objectes.

L'any 1998 la nova versió de GIMP incorporava la nova versió anomenada GTK+ El paquet GTK+ des de llavors va tenir un desenvolupament separat de GIMP i va atraure alguns dels programadors que col·laboraven en el seu desenvolupament. Quan el desembre de 2000 es va fer pública la versió GIMP 1.2 l'equip de desenvolupadors principals eren Manish Singh, Sven Neumann i Mitch Natterer.

Les versions 2.X de GIMP incloïen com a canvis més importants, respecte a la versió 1.2, una interfície més polida i una separació major entre la interfície d'usuari i el back-end.

Des de la versió 2.6, GIMP es basa en una biblioteca gràfica més general anomenada GEGL, atacant d'aquesta forma algunes limitacions fonamentals del disseny que impedien moltes millores, com per exemple el suport natiu de CMYK.

GIMP va ser desenvolupat com una alternativa lliure al Photoshop, però aquest últim encara domina el mercat en les indústries d'impressió i gràfiques.

Més informació: GIMP

Els detalls no són els detalls.
Ells fan el disseny.

 

Charles Eames

EL CODI DE BARRES, UN SISTEMA D'IDENTIFICACIÓ NUMÈRICA

Avui, The Newtons i The Grandma han parlat d'un sistema de comunicació essencial per a la logística, l'emmagatzemament i la distribució: els codis de barres.

 

També han parlat sobre la importància dels codis a la nostra història i societat i han recordat la història del poble Navajo i com la seva llengua va ser decisiva durant la Segona Guerra Mundial.

El codi de barres és un sistema d'identificació numèrica adaptat per tal de poder ser llegit ràpidament mitjançant un sistema òptic-electrònic.

La primera compra al detall fent servir el codi de barres va ser la d'un paquet de xiclets, el 26 de juny de 1974, en un supermercat de Troy (Ohio), als Estats Units, fet que queda recollit en els fons de l'Smithsonian Institution.

Aquest conegut sistema d'identificació va ser patentat l'any 1949 per Norman Woodland, un jove professor del Philadelpia Institute of Technology. Publicà les bases d'aquest codi com a solució a un problema plantejat poc temps enrere per un director de supermercat. Però la generalització del codi de barres tal com el coneixem, no va arribar fins al 1977. 

La idea està inspirada en el codi Morse, però en aquest cas el senyal que conté la informació és lluminós en comptes d'acústic.

Com ja s'ha comentat, el funcionament és anàleg al del codi Morse. Aquest està construït a partir d'una seqüència de senyals que varien en el temps de durada. Una combinació d'aquests senyals curts i llargs dona lloc a una lletra o a un número. De manera similar, els codis de barres no són altra cosa que un conjunt de bandes blanques i negres de diferent gruix.

Un cop processada la informació digitalment, el blanc serà traduït per un 0 i el negre per un 1. Cada número del codi està constituït per set dígits binaris (al dibuix: codi), que, tot i definir només deu números (del 0 al 9), podrien donar lloc a un total de 128 combinacions.

La lectura es du a terme mitjançant un feix de llum làser. El làser surt del lector i recorre la superfície del codi a gran velocitat. Les bandes negres absorbeixen totalment la llum que hi arriba, mentre que les blanques la reflecteixen de nou cap al lector. A més de detectar la llum que torna, el lector conté un cronòmetre intern que li permet quantificar el temps de tornada o absència de llum i relacionar-ho així amb una banda més ampla o més prima. Finalment, els zeros i els uns de les zones blanques i negres són traduïts als números del codi.

Més informació: RAC1

La primera patent de codi de barres va ser registrada el 7 d'octubre de 1952 (US Patent #2,612,994) pels inventors Joseph Woodland, Jordin Johanson i Bernard Silver als Estats Units. La seva implementació va ser possible gràcies a la feina dels enginyers Raymond Alexander i Frank Stietz. El resultat: un mètode per identificar els vagons de ferrocarril utilitzant un sistema automàtic.

El 1961 és l'any d'aparició del primer escàner fix de codis de barres instal·lat per Sylvania General Telephone. Aquell aparell llegia barres de color vermell, blau, blanc i negre identificant vagons de ferrocarrils.

El 1967 l'Associació de Ferrocarrils d'Amèrica del Nord (EUA) aplicà codis de barres pel control de trànsit d'embarcaments. El projecte no va durar molt per manca d'un adequat manteniment de les etiquetes que contenien els codis.

Algú coneix la cadena de supermercats Kroger? El 1967 la sucursal de Cincinnati (Ohio, EUA) va instal·lar el primer sistema de retail basat en codis de barres. A aquell client que trobava un codi que no es podia escanejar correctament se li oferien cupons de compra gratis.

El 1969, el làser fa la seva aparició. Utilitzant llum de gas d'Heli-Neó, el primer escàner fix és instal·lat per un cost de $10.000. Actualment el mateix tipus d'escàner costa menys de $ 2.000. A finals dels anys 60 i començaments dels 70 van aparèixer les primeres aplicacions industrials però només per maneig d'informació.

El 1969, Rust-Oleum va ser el primer a fer interaccionar un lector de codis amb un ordinador. El programa executava funcions de manteniment d'inventaris i impressió de notificacions d'embarcament.

El 1970 apareix el primer terminal portàtil de dades fabricat per Noranda. Aquest utilitzava un wand o llapis de contacte.

El codi Plessey fa la seva aparició a Anglaterra (The Plessey Company, Dorset, Anglaterra), per a control d'arxius en organismes militars el 1971. La seva aplicació es va difondre per a control de documents en biblioteques.

Codabar apareix el 1971 i troba la seva major aplicació en els bancs de sang, on un mitjà d'identificació i verificació automàtica eren indispensables.

La fàbrica d'automòbils Buick va utilitzar identificació automàtica en les operacions d'encaix de transmissions, també pels anys 70. El sistema era utilitzat per fer el recompte dels diferents tipus de transmissió acoblats diàriament. Tot un èxit.

ITF marca la seva aparició el 1972, creat pel Dr. David Allais, en aquells temps d'Intermec.

Més informació: InLab (UPC)

L'any 1973 s'anuncia el codi U.P.C. (Universal Product Code) que es convertiria en l'estàndard d'identificació de productes. D'aquesta manera l'actualització automàtica d'inventaris permetia una millor i més oportuna compra i abastiment de béns. A Europa es fa present el 1976 amb la seva pròpia versió d'UPC, el codi EAN (European Article Number).

El 1974, novament el Dr. Allais conjuntament amb Ray Stevens d'Intermec inventen el codi 39, el primer de tipus alfanumèric.

El primer sistema patentat de verificació de codis de barres per mitjà de làser apareix al mercat el 1978.

El 1980 el Servei Postal dels EUA introdueix el POSTNET, una codificació de barres que correspon al codi postal.

La tecnologia de CCD (Charge Coupled Device) és aplicada en un escàner, 1981. 

En l'actualitat aquest tipus de tecnologia té força difusió en el mercat asiàtic, mentre que el làser domina en el món occidental. En aquest any també apareix el codi 128, de tipus alfanumèric.

Apareix la norma ANSI MH10.8M que especifica les característiques tècniques dels codis 39, Codabar, i ITF (Interleaved Two of Five).

El Dr. Allais és incansable. El 1987 desenvolupa el primer codi bidimensional, el codi 49. El segueix Ted Williams (Laser Light Systems) amb el codi 16K (1988).

El 1990 es publica l'especificació ANS X3.182, que regula la qualitat d'impressió de codis de barres lineals. En aquest mateix any, Symbol Technologies presenta el codi bidimensional PDF417.

Més informació: Online Barcode Generator

Només cal mirar als nostres parlants de codi Navajo
durant la Segona Guerra Mundial
per veure el valor que les llengües natives aporten
no només a la seva cultura,
sinó a la seguretat de tots els nord-americans.

Rick Renzi

JA.CAT, ESCURÇANT ENLLAÇOS WEB I CREANT CODIS QR

Avui, The Newtons & The Grandma han parlat sobre els codis QR.

El codi QR (sigla provinent de l'anglès Quick Response i/o resposta ràpida) és un sistema per emmagatzemar informació en una matriu quadrada de punts dissenyada per ser llegida amb la càmera d'un telèfon intel·ligent o tauleta tàctil entre d'altres.

Es tracta d'un codi de barres bidimensional creat per la companyia japonesa Denso Wave, subsidiària de Toyota (1994).

Els seus creadors, Euge Damm i Joaco Retes, aspiren que el codi permeti que el seu contingut es llegeixi a alta velocitat.

Els codis QR són molt comuns al Japó i, de fet, és el codi bidimensional més popular en aquest país. Ha esdevingut també un dels codis de barres bidimensionals més populars arreu del món.

La informació codificada en una etiqueta QR conté caràcters alfanumèrics que poden contenir text simple, adreces web i targetes de presentació en format Vcard, entre altres formats.

L'estàndard japonès per als codis QR, JIS X 0510, ha estat publicat el 1999, i la norma ISO corresponent, ISO/IEC 18004, ha estat aprovada el juny de 2000 i modificada el 2006.

Les possibilitats i aplicacions d'aquests codis en gestió i màrqueting (especialment en màrqueting i promocions) són innovadores i interessants, ja que, mitjançant els codis QR, es poden unir dos suports històricament aïllats: paper i internet o tinta i bits.

Un detall important sobre el codi QR és que es tracta de codi obert i els seus drets de patent (propietat de Denso Wave) no són exercits.

Va ser inventat al Japó per la filial de Toyota, Denso Wave, el 1994 per fer un seguiment dels vehicles durant el procés de fabricació. Va ser dissenyat per permetre als seus continguts ser descodificats a alta velocitat. A diferència del codi de barres, que va ser dissenyat per ser mecànicament escanejat per un estret feix de llum.

Més informació: Códigos QR

El codi QR es detecta com una imatge digital bidimensional per un sensor d'imatge i després s'analitza digitalment per un processador programat. 

Els processadors localitzen les tres peces distintives a les cantonades de la imatge i normalitza la imatge a mida, orientació i angle de visió. Els punts petits es converteixen en nombres binaris. La validesa del codi queda controlada amb un codi de correcció d'errors.

La informació codificada pot estar formada per quatre tipus estandarditzats o mode de dades: numèric, alfanumèric, binari i kanji/kana, a través d'extensions compatibles, pràcticament qualsevol mena de dades.

Capacitat de dades del codi QR

-Només numèric: màx. 7.089 caràcters.

-Alfanumèric: màx. 4.296 caràcters.

-Binari: màx. 2.953 caràcters.

-Kanji/Kana: màx. 1.817 caràcters.

Capacitat de correcció d'errors

Nivell de codificació: Proporció de dades restaurables

-Nivell L: El 7% de les claus es poden restaurar.

-Nivell M: El 15% de les claus es poden restaurar.

-Nivell Q: El 25% de les claus es poden restaurar.

-Nivell H: El 30% de les claus es poden restaurar.

Més informació: inLab-UPC

Els codis QR són un tipus de codi de barres bidimensional que emmagatzemen informació alfanumèrica i binària codificada dins d'un quadre de mida variable, i permet emmagatzemar gran quantitat d'informació de diferent tipus.

Són fàcilment identificables pels tres quadres ubicats a les cantonades superiors i inferior esquerra, que permeten detectar la posició del codi al lector.

Habitualment, un codi QR és de color negre amb fons blanc, encara que pot tenir qualsevol altre color, tant de primer pla com de fons.

Hi ha codis QR estàtics i dinàmics.

Els codis QR es poden modificar un cop creats, a més, ofereixen funcions per calcular estadístiques d'escaneig (el nombre i el lloc dels accessos).

Els codis QR tenen quatre nivells de recuperació de dades (L, M, Q i H). El nivell de recuperació a triar depèn de l'entorn on se situarà el codi QR (més o menys possibilitat de danyar-se o embrutar-se).

Augmentar el novell de correcció d'errors implica disminuir la quantitat de dades que es poden emmagatzemar al codi QR.

Es poden utilitzar els codis QR com a porta d'entrada als dispositius mòbils i introduir un codi maliciós sense el coneixement de l'usuari.

Més informació: Universitat Rovira i Virgili

Els principals avantatges dels codis QR són:

-Gran capacitat d'informació. Poden emmagatzemar centenars de vegades més informació que un codi de barres convencional.

-Mida petita d'impressió, pel fet de contenir informació tant horitzontalment com vertical.

-Resistència a danys i brutícia. Pel fet de portar claus de correcció d'errors és possible recuperar-ne les dades (un màxim del 30% de dany), encara que el símbol estigui parcialment brut o danyat.

-Possibilitat de llegir-los en qualsevol direcció a causa dels tres punts de detecció localitzats a les cantonades.

-Possibilitat de concatenar diversos codis QR. Un codi QR pot dividir-se en diversos codis.

Més informació: Appsolutwebs

La informació que pot contenir un codi QR pot ser:

-Text. Pot ser normal o codificat.

-Adreça web. Ens connecta amb una pàgina web.

-Correu electrònic (destinatari, assumpte i missatge). Permet enviar un correu en llegir el codi.

-Número de telèfon que, en llegir-lo, estableix la comunicació.

-Dades de contacte per incloure l'agenda.

-Codi que reprodueix, per exemple, un vídeo de YouTube.

-Dades de geolocalització per marcar un punt, per exemple, a Google Maps.

-Dades de data i hora i descripció d'un esdeveniment que s'afegeixen al calendari en llegir-lo.

-Dades de connexió a una xarxa Wi-Fi.

-Una targeta de visita amb informació d'un contacte.

Més informació: Unitag

Podem utilitzar diferents mitjans per llegir un codi QR:

-Un dispositiu mòbil (amb càmera de fotos i el programa de lectura de codis QR).

-Un ordinador de sobretaula amb escàner o càmera web i el programa de lectura de codis QR.

-Un navegador web, amb l'extensió corresponent instal·lada per llegir codis QR, sense necessitat de tenir un escàner.

-Una eina en línia sense necessitat de tenir cap programari instal·lat, ni maquinari de captura d'imatge.

Més informació: uQR

Els passos per generar un codi QR són:

1. Omplir les dades corresponents al tipus de dades seleccionades.

2. Seleccionar la mida del codi QR.

3. Seleccionar el tipus de codi QR a generar.

4. Seleccionar el tipus d'arxiu d'imatge que contindrà el codi QR: PNG, JPG, EPS...

5. Seleccionar el nivell de correcció d'errors.

6. Seleccionar, opcionalment, una imatge per incloure com a logo al codi QR.

Més informació: Xataca

 La codificació és com escriure,
i vivim en una època de la nova revolució industrial.
El que ha passat és que potser tothom sap utilitzar l'ordinador,
com sap llegir, però no sap escriure.

Susan Wojcicki

LES PLANTILLES, LES GUIES PER A LA GRAVACIÓ DE DADES

Avui, The Newtons i The Grandma han estat parlant sobre les plantilles i els seus avantatges en el treball administratiu. Moltes són les aplicacions que ens permeten treballar amb plantilles i aquestes ens poden servir per treballar amb documents escrits o fotogràfics.

El Microsoft Publisher, formalment i oficialment Microsoft Office Publisher, és l'aplicació d'autoedició o DTP (per DeskTop Publishing en anglès) de Microsoft Corporation.

Sovint és considerat com un programa per a principiants o de nivell d'entrada (entry level), que difereix del processador de textos Word en el fet que es posa l'accent en el disseny i la maquetació de les pàgines, més que en el procés i la correcció de textos. Ajuda a crear, personalitzar i compartir amb facilitat una àmplia varietat de publicacions i material de màrqueting. Inclou una varietat de plantilles, instal·lades i descarregables des del seu lloc web, per a facilitar el procés de disseny i maquetació.

El Publisher té una quota de mercat relativament petita, en un segment clarament dominat per Adobe InDesign i QuarkXPress. Això es deu al fet que aquest editor ha sigut històricament menys desitjat per part dels centres gràfics o d'impressió, en comparació a les altres aplicacions DTP recentment mencionades.

Les versions recents del producte tenen una major capacitat en relació a la separació i el processament de diversos (nivells de) colors.

Microsoft Publisher també inclou la capacitat per a l'exportació d'arxius en format PDF, amb la possibilitat d'incloure o incrustar (embed) els propis tipus tipogràfics dins d'ells tot garantint així una reproducció fidel en computadores que no tenen instal·lades massa fonts, particularment aquelles que no són tan populars. Això no obstant, aquesta característica està disponible com una descàrrega (download) addicional des del lloc web de Microsoft. 

Més informació: Administra Proyectos

L'eficiència és fer les coses bé;

l'eficàcia és fer les coses correctes.

Peter Drucker